REFUGIATS

Un llibre amb final feliç a la ruta dels Balcans

El periple de Síria a Alemanya d’una noia en cadira de rodes

Nujeen és nom de dona i, des d’aquest octubre, també nom de llibre. L’editorial Harper Collins ha posat en negre sobre blanc la història de Nujeen Mustafa, la noia kurda de Síria afectada per una paràlisi cerebral que l’any passat va commoure el món amb el seu viatge per la ruta dels Balcans fins a arribar a Alemanya, on viu actualment amb gairebé 18 anys. Ara està de promoció del seu llibre, atenent trucades de periodistes per Skype i visitant algun plató de la televisió pública alemanya. Amb tants compromisos, ha hagut de saltar-se “l’examen de matemàtiques”, somriu.

La Nujeen s’expressa amb un domini de l’alemany impressionant. Li han dit tantes vegades que és un talent per als idiomes que gairebé s’avorreix quan li recorden el seu do. “Vaig a l’escola i les professores són molt amables amb mi”, simplifica. La Nujeen sap com ningú el valor de les coses senzilles. Anar a l’escola no era cap obvietat a la bombardejada Alep.

I menys per a ella, que per la seva malaltia pràcticament no sortia de casa. La seva família, els botiguers de sota de casa i la televisió ocupaven la major part del seu món infantil i juvenil. Una de les seves germanes li va ensenyar a llegir i escriure en àrab. Però aviat també va saber llegir els subtítols d’una telenovel·la nord-americana. Així va aprendre anglès mentre l’Estat Islàmic s’aproximava a la seva ciutat. La Nujeen i part de la seva família van fugir cap a Turquia. Allà la jove kurda va descobrir internet i una realitat: no podria tornar aviat a casa.

“A Alemanya només hi som com a convidats. Quan hi hagi pau a Síria, hi voldria tornar. Em posa trista quan la gent pensa que som nens mimats que només hem vingut a Alemanya pel seu benestar. La gent hauria d’intentar conèixer-nos. Però alguns ens tenen por. Per això una part de la meva missió és escriure el llibre sobre com és viure en guerra i aclarir com som els refugiats. Els sirians no som xifres. Som persones normals que tenim una història, una cultura i sentiments”, assegura amb la maduresa de qui ja ha viscut molt.

I és que la petita dels Mustafa va posar rumb cap a Alemanya amb la Nasrine, una de les seves germanes, mentre que els seus envellits pares es van quedar a Turquia. “Alemanya havia obert les portes. És un país que ja havia viscut com era viure tancat”, raona la Nujeen, que no va trigar a fer-se coneguda durant la ruta i a ser entrevistada per mitjans internacionals. Per viatjar en cadira de rodes, empesa per la Nasrine durant la major part dels gairebé 6.000 quilòmetres de trajecte, cal tenir molt coratge i molta voluntat. “No teníem elecció. Però m’ho vaig passar bé”, torna a simplificar.

En alguns moments va témer perdre la seva cadira de rodes en plena travessia pel Mediterrani en una embarcació pneumàtica. El mateix dia que va arribar a Grècia va morir ofegat Aylan, el nen fotografiat inert a la costa turca que es va convertir en símbol del drama dels refugiats. “Podia haver sigut jo, qui tingués aquest destí. M’he hagut de fer més forta amb les notícies de la televisió”, reconeix Nujeen. Els que viatjaven amb la jove van descobrir que dominava l’anglès quan es va posar a fer d’intèrpret del grup amb el socorrista que els va acollir a Lesbos. El pitjor moment de la ruta, però, el va viure a Eslovènia, quan van estar dos dies bloquejats. “Pensava que no veuria mai més el sol. Va ser com una presó. Hi vaig recordar que bonica que és la llibertat”.

Ser astronauta i retrobar els pares

Ara que viu a Wesseling, a prop de Colònia, amb dues de les seves germanes i un germà, se sent lliure i “més alemanya”. “M’he tornat més ordenada”, somriu. Ja li va bé agafar mètode a qui somia estudiar física i ser astronauta. Però abans té un altre objectiu: retrobar-se amb els seus pares a Alemanya. De nou el valor de les coses simples.