El ‘shabu’, la metanfetamina que triomfa entre els pobres

Molts la prenen per aguantar llargues jornades laborals

Parlar de la guerra contra les drogues del president Rodrigo Duterte és, per a molts filipins, erroni. Perquè la lluita no és contra els estupefaents en general, sinó contra els addictes al shabu, la versió adulterada de la metanfetamina en cristall que es ven a l’arxipèlag. És la mateixa substància que té enganxats més de nou de cada deu drogoaddictes a Filipines. La majoria, a més, sense diners. La metanfetamina en cristall és una droga que també fa estralls en altres països del sud-est asiàtic com Tailàndia o Cambodja, on es coneix com a ice, que és gel en anglès.

El ritual del shabu és prou conegut pels seus addictes. Es crema el cristall i després se n’aspira el fum. La sensació és instantània i, com diuen els que l’han tastat i han aconseguit no fer-se’n addictes, en qüestió de segons s’esvaeix l’esgotament, el temps vola i tota tasca monòtona es converteix en plaent. És per això que molts treballadors pobres i alguns conductors de jeepneys -el transport públic filipí- acaben suportant el seu dia a dia gràcies al shabu. Però el problema és que l’addicció provocada per la metanfetamina és terrible.

Una droga marginal

Desmembrar el binomi shabu i violència és força complicat als barris més problemàtics de Metro Manila, col·lapsat de marginalitat, barraques i brutícia. Si bé a bona part de la resta del món no seria gaire comú veure, des del carrer, gent que vigila què passa fora de casa seva amb una escopeta a la mà, als suburbis de Manila és una imatge freqüent. I tot i que els culpables de l’auge i dels danys del shabu són uns altres, fora del radar del carrer molts filipins de classe baixa creuen que els criminals que els fan la vida més complicada són els addictes que delinqueixen als seus districtes.

Només així es pot entendre com Rodrigo Duterte va arribar al poder i com avui encara manté el suport de la majoria. L’actual president filipí es va fer famós a Mindanao, probablement l’illa més perillosa de l’arxipèlag. Allà va posar en marxa una persecució contra els drogoaddictes i un toc de queda que es va traduir en una baixada de la criminalitat. Les classes benestants de Manila i Cebu han manifestat sovint la seva oposició a Duterte, amb l’ajut d’organitzacions humanitàries. Però la situació desesperada de les classes més necessitades del país fa que encara es mantingui el vot de confiança a un president que, més enllà d’una pujada dels preus de la droga, no ha pogut aturar-ne el tràfic. Tot i això, fins i tot els detractors reconeixen que ha baixat lleugerament la criminalitat i que molts barris de les Filipines són més segurs. Malgrat que en l’àmbit internacional no és habitual donar suport a Duterte, el nombre d’occidentals residents a les illes que se senten més segurs amb ell augmenta.

La història recent, en canvi, no és favorable a la seva guerra contra les drogues. El populista Thaksin Shinawatra ja va fer un intent similar el 2003 a Tailàndia i en tres mesos van morir 2.500 persones. Ho va considerar una victòria, però el cert és que només va acabar amb petits traficants i drogoaddictes. Mentrestant, els peixos grossos van continuar operant i van trobar l’excusa perfecta per apujar els preus.