CENTREAMÈRICA

Un mil·lennial a la presidència del Salvador

Nayib Bukele ha nomenat els seus ministres a cop de Twitter obrint una nova manera de fer política

Nayib Bukele, de 37 anys i exalcalde de la capital, s'ha convertit aquest dissabte en president del Salvador, en una cerimònia a  San Salvador on no han assistit líders regionals com el nicaragüenc Daniel Ortega o el veneçolà Nicolás Maduro, considerats "dictadors" pel nou dirigent.

Si fa deu anys, amb l’elecció del periodista Mauricio Funes de l’esquerrà Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), es va tancar un cicle polític, aquests dies s’obre un canvi d’època al patufet de l’Amèrica Llatina. La política regional també es reinventa i s’adapta als nous temps, a la nova visió de generacions nascudes després dels acords de pau d’anys de guerra, que ja no creuen en els clixés de la revolució. Potser som nosaltres que no veiem com s’esgrogueeixen les fotografies de guerrillers parapetats per muntanyes llegendàries, que lluiten contra l’imperi com si fos un spin-off de Star Wars.

Bukele, descendent d’una família palestina musulmana i propietari d’una agència de publicitat quan tenia només 19 anys, representa una nova forma de fer política. Beu del desencant de l’electorat davant la impotència i la por dels dos governs de l’FMLN per afrontar transformacions profundes i de la seva incapacitat d’entendre un nou canvi de relat i de comunicació, que el nou jove president sí que ha sabut utilitzar, com si fos un videojoc. Les piulades de Bukele han marcat l’agenda salvadorenca, explotant la corrupció i les lluites internes dels seus rivals polítics. Això li ha permès guanyar en la primera volta i amb el suport testimonial d’una escissió del totpoderós Arena, el partit opositor conservador.

Però quin és el seu programa? Com si això calgués en la política dels nous temps. Deixeu de mirar l’àlbum de fotos. El Salvador ha cremat etapes més ràpidament que la vella Europa o l’antic enemic imperial. “De què ha servit tanta ideologia?”, es demanen milers de persones sense oportunitats que omplen caravanes que fugen cap al Río Grande. ¿S’ha de confiar en el sistema tradicional de partits, si els quatre últims presidents estan sent investigats o són a la presó per casos de corrupció? ¿O de debò és possible que els partits que no han acabat amb les bandes i la violència en els últims 30 anys se’n surtin en algun moment? Dubtes més que raonables per donar una oportunitat a Bukele, un pretès outsider liberal, que és el que es porta ara. Ho saben molt bé Rivera, Macron i uns quants més.

Quan no hi ha programa, el programa és deixar que tot continuï igual i donar suport a qui controla els ressorts que fan moure el país, ens dirien les velles consignes. El nou president s’ha dedicat a anunciar amb tuits cadascun dels seus membres de gabinet, aprofitant polítics d’ideologies diferents i antics col·laboradors de la seva etapa com a regidor. No falten els que hi veuen al darrere els designis de l’ambaixada nord-americana.

Bukele malda constantment per mostrar la seva independència dels poders fàctics, per interpel·lar la ciutadania directament, negant-se a fer servir els mitjans de comunicació, amb els quals no té precisament una bona relació. Sembla que digui a la població que ell també és víctima d’un sistema que el va fer fora de l’FMLN per una suposada agressió a la seva tinent d’alcalde. I prepara el terreny d’una presidència en què només comptarà amb una desena escassa de diputats dels 87 que té el poder legislatiu. La política a través de l’antipolítica. No és estrany, doncs, que avui hagi convocat el poble per a la seva investidura, i que aquesta es faci en una de les places del centre de capital, oberta als vianants durant el seu mandat, en lloc de l’Assemblea Nacional.

Política de proximitat

En aquest escenari, és curiós constatar com la política més prosaica, malgrat tot, continua. I que els partits de sempre, també els de dreta, han recuperat l’interès pel dia a dia de la gent. Genera certa esperança, per exemple, que els alcaldes de l’àrea metropolitana de San Salvador, majoritàriament conservadors d’Arena, entomin problemes tan bàsics com la reducció de plàstics, la recollida selectiva o el desenvolupament del compostatge en instal·lacions metropolitanes, tot construint una estratègia conjunta de residus. Els països i la política comencen a cada carrer. Per cert, un pas endavant fet amb la cooperació dels municipis catalans i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

“Les coses s’han de fer d’una altra manera, ara, companya”, li va dir una jove militant a una dirigent de l’FMLN en una de les sessions d’avaluació posterior a la debacle electoral dels hereus dels guerrillers dels anys 80. Amb tota la por i el respecte que dona el pes de les històries sentides mil cops, però amb el coratge de tenir una vida per davant. A Centreamèrica les muntanyes heroiques ja queden lluny. Ara cal pujar-ne d’altres, fetes de plàstic, por i desil·lusió.