Entre el múscul i el cervell
El maig del 2011, quan els vaixells i els avions de l'OTAN estaven bombardejant l'exèrcit de Gaddafi, The New Yorker va publicar un article en què es llegia: "Obama potser està fent un pas cap a alguna cosa semblant a una doctrina. Un dels consellers del president ha descrit les seves accions a Líbia com a liderant des de darrere ".
L'expressió va triomfar bojament. Polítics i analistes la feien servir a tota hora per definir l'Amèrica d'Obama: abans de disparar el primer míssil sobre Trípoli, el president va recordar que el petroli, el gas i els pobres libis amb pasteres eren un assumpte europeu, i després va impulsar la resolució de les Nacions Unides, l'acord de l'OTAN i la col·laboració de la Lliga Àrab. Va prometre que Amèrica no posaria "botes sobre el terreny" i va presumir que el derrocament del dictador libi no estava costant cap vida americana ni, per descomptat, els milers de milions de dòlars que la mentida de Bush a l'Iraq.
Obama no va pronunciar mai "liderant des de darrere", ni l'assessor que ho va dir ha estat mai identificat, però la idea encaixa tant amb el posat internacional d'un president als antípodes de John Wayne que ha fet fortuna. A la dreta li encanta perquè retrata feblesa: ¿des de quan Amèrica lidera res des de darrere?
La dreta mediàtica va convertir l'expressió en aliment per a la seva propaganda: què es pot esperar d'un president que va néixer fora del continent, fill d'un musulmà africà anticolonial, que va fer l'escola primària a Indonèsia i que no ha amagat les lectures marxistes durant la carrera universitària?
A Mitt Romney li agrada afirmar que Obama va començar la presidència amb una "gira per demanar perdó", i cita dos discursos, el del Caire del juny del 2009 en què va buscar el reset amb el món musulmà i el de les Nacions Unides d'aquell any, en què va assegurar que Amèrica ja no tornaria a torturar. Romney es presenta com l'antítesi, fins al punt que el llibre en què explica la seva cosmovisió es titula Cap disculpa .
Diu Romney: "Crec que els Estats Units esdevindran la França del segle XXI, que encara és un gran país, però que ja no és la nació que lidera el món". La idea és que si Amèrica és forta, no hi ha guerres. "Hem comès errors? Segur. Però sempre que en la història moderna Amèrica ha exercit el seu poder militar, hem actuat amb bona intenció, no per colonitzar, no per subjugar, mai per oprimir. Com deia Colin Powell, l'única terra que Amèrica va agafar després de la Segona Guerra Mundial va ser la que calia per enterrar els nostres morts".
La posició de Romney al debat de demà passat és més senzilla perquè connecta amb la tradició d'orgull gairebé sacre en un país en què el reclutament comença a casa, de pares a fills. Fins i tot enmig d'aquesta terrible recessió, quan Romney promet als mítings que gastarà més en Defensa, un cor entusiasta crida i se sent més segur.
Però el dèficit públic és insostenible i el pressupost de Defensa ja ha crescut un 67% en termes reals des dels atacs del setembre del 2001. Per cada dòlar i mig que la Xina gasta en defensa, els EUA en gasten set. I després hi ha la mida de l'exèrcit, en un moment en què la tecnologia permet que un avió no tripulat dirigit des de Virgínia localitzi, persegueixi i mati un talibà amagat a la frontera afgano-pakistanesa. Obama els ha utilitzat a discreció. Qui és John Wayne, doncs?
Tant Romney com Obama identifiquen la Xina com la principal amenaça a la primacia americana al món. Tot i que Obama revesteix el seu dicurs xinès de lluita comercial, l'actual administració ha proclamat que el Pacífic ja és l'escenari d'operacions més important del segle XXI, i hi ha reforçat la seva presència naval i terrestre. Romney és el candidat del hard power , dimarts Obama intentarà convèncer que ha estat més eficaç el seu smart power .
