Internacional 31/08/2012

El nou Mitt: de la derrota a la nominació

Michael Barbaro
3 min
POSTAL FAMILIAR Romney amb els seus néts a Tampa, Florida, on se celebra la convenció republicana. El candidat no sol mostrar la seva vida privada.

THE NEW YORK TIMES / BOSTON.Poc després que Mitt Romney es retirés de la cursa presidencial de principis del 2008, un tità de les finances de Nova York, Julian H. Roberston, va volar a Utah per fer-li una oferta llaminera: ser cap executiu del seu fons d'inversió, Tiger Management, amb un salari anual de 24 milions d'euros.

Després d'una dècada de càrrecs públics, la posició l'hauria catapultat un altre cop al cim dels empresaris nord-americans i al podi dels estratosfèricament rics. Però a Romney no li interessava. El seu cap -i el seu cor- eren en un altre lloc, lligats encara als durs dies que van seguir la seva derrota a la Casa Blanca. Tenia un objectiu: fer-se entendre davant un electorat que l'havia obviat. Romney havia dit a amics, assessors i família que s'havia sentit despullat de l'oportunitat d'explicar-se al país. El seu debut en la política nacional va acabar amb una caricatura en què no es reconeixia: emocionalment indiferent, intel·lectualment fals i ideològicament mal·leable.

Durant els tres anys següents va intentar redreçar la seva identitat pública amb l'ull crític, els coneixements de màrqueting i el rigor sistemàtic del consultor corporatiu que havia sigut. Va avaluar fredament els errors de la campanya del 2008 i va iniciar un curs intensiu que cobria des de lleis fiscals fins a jihadisme global. Va escriure un llibre per exposar les seves idees i valors per atreure els conservadors indecisos i silenciar els que l'acusaven d'erràtic. Va guanyar-se el seu partit creuant el país i treballant per recaptar fons per a centenars de candidats.

Va tornar convertit en un candidat més fort: un orador més polèmic, un cap més decisiu, un millor estrateg i un paladí amb un punt fort -experiència empresarial- que encaixava en el context econòmic. Però en la seva conversió també va topar amb límits insalvables. Instintivament incòmode amb l'exposició pública i amb aversió a mostrar la seva vida privada, no va oferir cap narrativa personal per fer sentir a la gent que coneixia Mitt Romney. La seva extensa campanya no va fer res per disminuir la seva poca traça amb els votants.

Aquest esforç de 1.211 dies mostra molt del que encara mou Romney: una creença permanent que els mètodes empresarials es poden aplicar a l'esfera política, un anhel per ser acceptat pel món més enllà de la seva comunitat i una voluntat implacable de superació.

Construir el líder

Quan feia poc més de 90 dies de la nova presidència, Romney va assaltar Obama en un article en què l'acusava de "profunditzar i allargar la recessió" i en què alertava que les seves polítiques s'arriscaven a "anihilar la classe mitjana". Era l'inici d'un període partidista curosament planificat per construir el momentum per a una segona campanya i definir-se com el candidat de l' establishment republicà. Reticent a pronunciar-se públicament sobre aspiracions presidencials, Romney va mantenir contacte amb els membres de la campanya del 2008.

A finals del 2010, els seus assessors parlaven de dos oponents: Sarah Palin i Mike Huckabee, exgovernador d'Arkansas. Favorits dels conservadors, feien reviure a Romney l'amenaça d'ultradreta que l'havia desfet el 2008. El Tea Party ascendia i ell, que havia governat Massachusetts com un moderat, difícilment podia ser relacionat amb la seva manera de fer. Però els seus assessors mantenien la calma. Preveien una campanya centrada en l'economia, una qüestió que creien que transcendiria les disputes intramurs dels republicans. Veien un camí a la victòria -no rotunda, però una victòria al cap i a la fi-. Romney no compartia el seu optimisme.

Poques setmanes després, Mitt, la seva dona Ann i els seus fills i filles van recuperar un ritual que havien celebrat feia quatre anys: un vot familiar per aprovar o no la candidatura presidencial. La decisió havia estat unànime el 2006, però aquesta vegada l'entusiasme ja no hi era. Era possible que no passés de les primàries, va alertar Romney. El vot va ser 10 a 2, en què només la seva dona i un fill van aprovar la candidatura. Els mesos següents Romney va dir a la seva família que no es presentaria. Després de tanta planificació, es va acovardir.

El mateix Romney explica que va ser la seva dona qui va lluitar més perquè es presentés. Però tenia aliats: assessors que asseguraven que era l'únic qualificat i que ho devia a ell mateix i al país. En una conferència el 2011, li van preguntar si -com ells- creia que podria arreglar l'economia. Va dir que sí. No calia discutir res més.

stats