OBSERVATORI D’EUROPA

Un nou error de càlcul de Downing Street

En el Brexit, sortir de la indefinició és una condemna al fracàs. Theresa May ja no pot continuar intentant alhora complaure l’ala més euròfila del seu partit, evitar el cop de porta dels brexiters de línia dura i aconseguir un tracte a mida dels seus socis europeus. El rellotge li va en contra. I el pla Chequers, el seu últim intent seriós -però ben poc realista- de concretar l’estatus especial que sempre ha somiat per al Regne Unit, ha quedat tocat de mort. Era l’última proposta de Brexit imaginari, amb controls a mitges a la frontera entre les dues Irlandes i un mercat únic a conveniència: lliure circulació per a les mercaderies però no per a les persones ni els serveis. Tant se val que la UE portés un any i mig dient que el mercat únic és un tot indivisible, que no s’escapça ni s’accepta a trossos. Els dos factors que més alimenten un possible escenari de no acord continuen oberts.

El canal de la Mànega és una distància cada cop més insalvable. May va anar a Salzburg pensant que guanyaria temps. Què li devien explicar, els assessors que van preparar el terreny negociador abans de la cimera? Ha sigut un nou error de càlcul de Downing Street. Un més de tota una llarga sèrie que comença molt abans del referèndum del Brexit, quan David Cameron demana renegociar l’estatus del Regne Unit a la UE per acabar portant el país a una votació enverinada amb un final encara avui del tot incert.

Salzburg és l’últim exemple de l’estat de negació amb què la primera ministra intenta conciliar un acord impossible. Per això la UE va optar ahir per no regalar-li cap treva, malgrat que el lideratge de May, a pocs dies del congrés del Partit Conservador que es farà a Birmingham, està més contestat que mai, i que a Brussel·les són conscients que les alternatives a l’actual primera ministra podrien ser encara més nocives per a la negociació.

El pitjor escenari

La UE no vol un no acord. Una sortida no pactada del Regne Unit és el pitjor escenari per a les dues parts. Però fins ara els Vint-i-set han aconseguit mantenir un tancament de files impensable en els primers mesos del xoc postreferèndum. Ni el petó a la mà d’un Viktor Orbán que demanava clemència a l’inici de la cimera va poder salvar May del cop polític que suposa aquesta derrota momentània abans d’haver de fer front als seus propis companys de partit.

Salzburg deixa una primera ministra encara més tocada i Emmanuel Macron n’ha estat l’instigador. Les doloroses negociacions del Brexit demostren -com advertia el president francès- que “no és fàcil sortir de la Unió Europea”, desfer l’embrollada interdependència comunitària. Per això també és gairebé impossible d’imaginar les conseqüències reals d’un trencament abrupte i desorganitzat, per molts plans de contingència que els estats de la Unió ja estiguin dissenyant.

Mentrestant, les divisions europees es relativitzen davant la vulnerabilitat de May. El moment de la veritat s’ajorna un mes més al calendari però aviat la pressió s’escamparà arreu de la Unió. Després de tancar l’acord -si el moment arriba- caldrà obrir el procés de ratificació per part de la resta de governs comunitaris i aquest podria ser un altre drama anunciat, amb el rellotge desafiant aleshores les capitals europees.