13/10/2017

La nova resistència russa

3 min

L’autoritarisme postdemocràtic, un concepte equivalent al de democràcia paralítica, emergeix tant a les portes com a dins mateix de la Unió Europea. Als maldecaps que representen per a Brussel·les la Turquia d’Edrogan i la Ucraïna amenaçada per Putin, s’hi afegeix l’Hongria d’Orbán, la Polònia de Kaczynski i l’Espanya de Rajoy, on la llibertat de premsa, la separació de poders i les garanties democràtiques no paren de ser atacats. Se’m fa inevitable, abans d’endinsar-me a parlar de Rússia, país al qual dedico aquest article, aturar-me i assenyalar que una cosa és que Europa tingui problemes de democràcia paralítica a les fronteres i dins mateix de la UE, i una altra de ben diferent i que encén les alarmes és que en tingui al bell mig de la zona euro -cas d’Espanya-, amb tots els riscos que això comporta.

No hi ha cap dubte que el referent més diàfan d’autoritarisme postdemocràtic és la Rússia de Putin. La democràcia paralítica patrocinada pel Kremlin -amb el 84% de suport, segons l’enquesta de setembre del Centre d’Estudis de l’Opinió Pública- s’esforça per esdevenir potència elaborant i posant en pràctica un imaginari que seria la síntesi dels passats imperials tsarista i estalinista. Però una part de la societat russa comença a despertar-se de la llarga letargia de resignació i indiferència i es posa a construir una nova resistència: una oposició ara com ara extraparlamentària i amb cap vincle amb els partits de cartró pedra presents a la Duma, comparses de Rússia Unida, el partit hegemònic putinista. A l’URSS plena d’esquerdes dels anys 70, en ple estancament econòmic, la dissidència s’articulava al voltant del Comitè Hèlsinki, amb figures com Liudmila Alekséieva, Aleksandr Soljenitsin, Andrei Sàkharov o Serguei Kovaliov, per muntar mecanismes de solidaritat i de resistència.

Ara, davant una repressió organitzada i planificada al mil·límetre, la nova dissidència opositora formada per les generacions més joves -i que comença a treure el cap a més de 100 ciutats russes- també s’ha organitzat mil·limètricament, especialment en espais com la defensa legal, per encarar-se a les urpades dels tribunals fidels al règim. Comença a sobresortir amb força OVD-Info, sigles d’una associació creada el 2011 per donar assistència jurídica als detinguts: activistes, periodistes i manifestants de les cada cop més nombroses concentracions cíviques, com les del 12 de juny passat contra la corrupció. El creixement i la popularitat d’entitats com OVD-Info està fent possible que els russos comencin a conèixer fets concrets de la repressió putinista silenciats per la premsa, com ara el cas de l’activista Ildar Dadin, durant dos anys i mig pres i torturat en un camp d’internament. De la mateixa manera que es persegueix la comunitat LGTBI a Txetxènia i fora de Txetxènia, s’escampen indicis i sospites de segrestos i tortures.

Les velles maldats del món soviètic treuen el cap, i no podria faltar la psiquiatria com a eina de repressió política. En pot donar fe l’activista Mikhaïl Kosenko, detingut en una manifestació i ingressat al Serbski Center de Moscou, un dels centres emblemàtics de la repressió política comunista. De moment els casos són pocs, però no pas aïllats, i detectables amb constància i no poc risc. Com en els relats orwellians, l’autoritarisme postdemocràtic putinista observa totes les escletxes socials i aprofita totes les oportunitats per imposar la por.

stats