OBSERVATORI DE L’EST

L’oposició que es va fent miques

Qui li havia de dir a Guennadi Ziugànov que al cap de 25 anys de ser elegit president del Partit Comunista rus, en plena desfeta soviètica, emergiria com a líder dels que veuen en Putin una amenaça per als pensionistes. “Estem davant un acte de terrorisme social”, va exclamar Ziugànov quan la llei que prorroga l’edat de jubilació es tramitava a la Duma, coincidint amb unes eleccions locals en què ha obtingut rèdits: els comunistes han fet fora el partit del règim Rússia Unida de les regions de Khabàrovsk, Vladímir i Khakàssia, un territori siberià on precisament l’esperança de vida dels homes és de 63 anys, dos menys dels 65 que estableix la nova llei.

A Khakàssia els comunistes han fet coalició amb els sociademòcrates de Rússia Justa, però per fer fora el putinisme dels governs de Khabàrovsk, a l’extrem orient, i de Vladímir, al nord-est de Moscou, Guennadi Ziugànov no s’ha estat de pactar amb l’ultra Vladímir Jirinovski. Una complicitat que ve dels temps en què Boris Ietsin imposava la seva teràpia de xoc capitalista obeint el mandat del Fons Monetari Internacional. Ziugànov sempre va dir que ell era “nacionalista rus abans que marxista”. El PC rus està capitalitzant, doncs, una bona part de l’hostilitat contra Putin, però seria agosarat pensar que els comunistes podrien encapçalar la reconfiguració de l’oposició russa. Ziugànov té poc futur precisament perquè té massa passat. Treu el cap aprofitant els moments baixos del règim, però al llarg de les últimes dues dècades no s’ha estat de fer de claca de Putin cada cop que el Kremlin l’hi ha demanat. De la mateixa manera que l’ultra Jirinovski es va afanyar a acollir i a fer diputat Andrei Ligovoi, l’home que va posar el poloni 210 a la tassa d’Aleksandr Litvinenko el 2006 en un bar de Londres. Les comissions rogatòries de la justícia britànica es van estavellar contra la immunitat parlamentària de Lugovoi, protegit de Jirinovski. Tant el líder de l’extrema dreta russa com Ziugànov van mirar cap a l’altra banda arran de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia -morta un mes abans que Litvinenko- i el del cap de l’oposició liberal Borís Nemtsov, abatut a trets a pocs metres del Kremlin el febrer del 2015.

Unes quantes Rússies

Sectors de l’anomenada segona Rússia -segons la classificació de la sociòloga Natàlia Zubarèvitx, plena de ciutats industrials petites i mitjanes i encara posseïda pels valors soviètics- es poden sentir atrets pel passat. Però és difícil que els gairebé 40 milions de russos que donen vida a la primera Rússia, connectats a les xarxes socials d’internet i residents en desenes de grans ciutats, llisquin cap a models amortitzats i maleïts. Els joves que van començar a sortir al carrer el 26 de març del 2017 contra Putin, Medvédev i la corrupció es miren Ziugànov i Jirinovski com si fossin dues mòmies. Per a ells el futur immediat és fer créixer l’organització de la societat civil OVD-Info, pressionar per treure Aleksei Navalni de la presó cada cop que l’hi tanquen i animar Serguei Udaltsov durant les vagues de fam. Resulta que Udaltsov, dirigent de l’antiputinista Front d’Esquerres, aplaudeix Putin per haver recuperat Crimea i ocupat el Donbass. Contradiccions d’una oposició que es va fent miques i que, assetjada entre l’eufòria i la ingenuïtat, haurà de picar molta pedra fins a aprendre el significat de la correlació de forces.