ESCALFAMENT GLOBAL

Primer pas de l’ONU pels refugiats climàtics

Una resolució adverteix que no es pot repatriar immigrants que fugen dels efectes del canvi climàtic

Ioane Teitiota no serà el primer refugiat climàtic del món, com ell perseguia, però el seu cas podria haver obert una escletxa per a molts altres en la seva mateixa situació. Aquest home de l’illa de Tarawa, a l’arxipèlag de les Kiribati, va demanar el 2013 asil com a refugiat climàtic a Nova Zelanda, argumentant que la pujada del nivell del mar que ha desfermat l’emergència climàtica deixarà aviat el seu país submergit sota l’aigua. La justícia neozelandesa va rebutjar la petició i el 2016 va ser deportat a Kiribati amb la seva família. Ara el Comitè de Drets Humans de l’ONU ha emès finalment una resolució que no el salva, perquè diu que Nova Zelanda no va vulnerar els seus drets particulars, però que sí que admet que “els efectes del canvi climàtic poden exposar individus a la violació dels seus drets sota el Pacte [Internacional de Drets Civils i Polítics, que estableix les normes d’asil] i activar l’obligació dels estats receptors a no retornar-los”. Aquestes amenaces al dret a la vida, i “al dret a una vida digna”, s’han de tenir en compte per aturar les deportacions, diu l’ONU. En el cas de les illes del Pacífic com Kiribati, la resolució és clara: “Atès que el risc que un país sencer acabi submergit sota l’aigua és un risc tan extrem, les condicions de vida en aquell país poden esdevenir incompatibles amb el dret a viure amb dignitat” que tot estat ha de protegir.

“La decisió estableix un precedent mundial”, diu Kate Schuetze, investigadora sobre Oceania d’Amnistia Internacional. “El Comitè afirma que un estat incompleix les seves obligacions en matèria de drets humans si retorna una persona a un país on, a causa de la crisi climàtica, la seva vida està en perill o corre el risc de patir-hi un tracte cruel, inhumà o degradant”, afirma.

En el cas concret de Teitiota, però, l’ONU determina que la justícia de Nova Zelanda li va donar un tracte just i va examinar a fons totes les circumstàncies. De fet, assenyala que si, tal com ell mateix argumentava, la seva illa quedés submergida sota l’aigua “en un període de 10 a 15 anys”, això “podria permetre les intervencions del govern de Kiribati, amb ajuda de la comunitat internacional, per prendre mesures afirmatives que protegissin i reubiquessin on sigui possible la seva població”. Moltes illes del Pacífic com Kiribati o les illes Marshall ja estan planificant mesures d’adaptació, com ara plataformes per elevar el nivell de terra, i també de reubicació, buscant altres illes o territoris per portar-hi la població que es quedarà sense casa.

Els governs i la població d’aquests països es resisteixen encara a donar-se per vençuts, però són conscients que l’única manera d’evitar ser engolits pel mar és aconseguir que en els pròxims 10 anys el món sencer redueixi a la meitat les emissions de gasos d’efecte hivernacle, per deixar d’emetre’n del tot el 2050. És el que diu la ciència que cal fer per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5 ºC, la línia vermella que els separa de la no existència.

Milions de refugiats climàtics

Són aquestes illes, i persones com Ioane Teitiota, les que han obert el debat sobre l’estatus de refugiat climàtic, que la comunitat internacional es resisteix a concedir perquè reserva només per als que fugen de guerra i persecució ètnica o religiosa. L’ACNUR calcula, de fet, que el 2050 hi haurà al món 250 milions de refugiats climàtics, ja que hi compta tots els que fugen de regions assolades per tifons, huracans, inundacions o sequeres que els han deixat sense aliment.

La nova resolució de l’ONU recorda “l’obligació” dels estats a no deportar una persona “quan hi ha proves substancials per creure que hi ha un risc real de dany irreparable” per a ella, i considera que això és aplicable també als migrants a qui no s’aplica l’estatus de refugiat.