OBSERVATORI DE L’ÀSIA

La persecució dels kalash

La setmana vinent comença el Festival d’Hivern i Any Nou a les tres remotes valls pakistaneses de l’Hindu Kush, dins la regió de Chitral, habitades pels kalash que van inspirar la novel·la -i la posterior versió cinematogràfica- de L’home que volia ser rei de Rudyard Kipling. Centenars de torxes fetes amb branquillons de ginebre il·luminaran les nits glaçades d’una de les zones més aïllades del continent asiàtic per donar la benvinguda al déu Balumain, que des del mític regne de Tsiam -d’on se suposa que van marxar els kalash fa segles- arriba muntat en un esplèndid cavall per recollir pregàries que els kalash li reciten. És hora de fer balanç de l’any que s’acaba i a l’atmosfera només s’hi respira por i angoixa.

Considerat com un dels pobles més antics, els kalash són una illa pagana en un mar de radicalisme sunnita que els envolta per tot arreu. A diferència dels nuristanis, els seus cosins germans que viuen a l’Afganistan i van ser forçats a la conversió a finals del segle XIX, la gran majoria dels kalash avui segueixen mantenint intactes les seves creences en fades i goges, déus i dimonis, o en barmanu -l’home de les neus que va obsedir Jordi Magraner, el criptozoòleg valencià que va ser assassinat fa quasi quinze anys en aquests boscos, sense que mai hagi estat aclarit el crim.

Descendents d’Alexandre el Gran

Vesteixen amb les seves túniques de colors, les dones juguen un paper primordial en la societat, fabriquen i consumeixen alcohol. Algunes llegendes els consideren descendents directes dels soldats grecs d’Alexandre el Gran que van arribar a aquestes terres fa més de dos mil anys i, de fet, durant anys el govern grec els ha donat suport per mantenir la seva cultura viva.

Són poc menys de 4.200 i aquest nombre va disminuint a mesura que passa el temps. Cada cop és més freqüent la conversió de les dones a l’islam per casar-se amb musulmans de fora les valls. Precisament aquest mes de juny la conversió a l’islam de la Rina, una adolescent kalash, va provocar l’atac d’una vila kalash per part de musulmans que no volien deixar tornar la noia a casa dels seus pares, un cop ella va penedir-se de la conversió. Els aldarulls, mai vistos a la regió, van acabar amb diversos ferits i la policia disparant trets a l’aire.

Al juliol, jihadistes estrangers de l’Estat Islàmic procedents de l’Afganistan van atacar un altre poble i van executar dos pastors kalash pel sol fet de ser politeistes, i a l’agost es van produir greus enfrontaments entre jihadistes i l’exèrcit pakistanès amb diversos morts. La guerra ha trencat la pau dels boscos i ara els kalash no gosen ni tan sols portar els seus ramats de cabres -el seu mitjà principal de subsistència- a pasturar a les terres altes.

Reconeixement i protecció

Davant la situació límit que es viu a les valls, així com la incapacitat d’Islamabad per prendre mesures efectives, els kalash reclamen ara l’atenció internacional. L’organització Kalash People’s Development Network, per mitjà del seu portaveu, Luke Rehamat, ha reclamat a la Unesco aquest any que es declari la nació kalash com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per poder així aspirar a certa protecció internacional. La situació és, en realitat, tan desesperada que alguns kalash demanen als seus xamans que intercedeixin davant el déu Balumain perquè els guiï de tornada cap a la terra incògnita de Tsiam, d’on van sortir originàriament. És un èxode imaginari, però allà almenys ningú no els podrà perseguir.