Els atacs amb àcid, una plaga a Colòmbia

El país és l’únic de l’Amèrica del Sud on són freqüents els assalts amb aquesta substància corrosiva

Un dia Patricia Espitia caminava per un carrer de Bogotà agafada de la mà de la seva filla de 5 anys: eren la imatge de totes les coses bones que hi ha al món. De sobte, Espitia, de 27 anys, es va posar les mans a la cara, que li cremava. La seva filla cridava, el desconegut que l’acabava de ruixar amb àcid s’escapava en cotxe i mai més ningú en va saber res. Després d’una dècada i trenta operacions de cirurgia estètica, les raons de l’atac que li va cremar la cara, les orelles, el coll, el pit i els braços segueixen sent un misteri.

Tot i això, quan Betty Laura Zapata, una fotògrafa veneçolana que viu a Londres, va contactar amb ella per parlar-li del seu projecte, que busca documentar víctimes d’atacs amb àcid a Colòmbia, es va trobar amb una inquieta activista. Espitia dirigeix un grup que defensa supervivents d’atacs amb àcid i ofereix conferències i presentacions per explicar l’horrible crim que s’està vivint al seu país. “Quan la vaig conèixer -diu Zapata- es va convertir en un motiu més pel qual vull que els altres vegin la força d’aquestes dones que lluiten per recuperar el seu lloc a la societat i no s’amaguen per la seva aparença”.

Els atacs amb àcid sacsegen bona part del món, però són més comuns en països com el Pakistan, l’Índia, el Nepal, Bangladesh i Uganda, segons informa l’associació Acid Survivors Trust International. Al Regne Unit, especialment a Londres, algunes bandes recorren a l’àcid per atacar les bandes rivals i també per cometre robatoris. Però Colòmbia té un dels índexs més alts de víctimes per habitant, i és l’únic país de l’Amèrica del Sud on aquest tipus d’assalts tenen lloc freqüentment: es denuncien més de cent atacs cada any, gairebé dos per setmana. Malgrat això, hi ha molts més casos que mai arriben a ser denunciats perquè les víctimes tenen por de patir represàlies.

Testimonis similars

Zapata volia saber per què els atacs amb àcid s’havien escampat tant per Colòmbia i, per exemple, no a Veneçuela, el seu país. Tot i que porta més de dos anys documentant casos de supervivents, les raons encara no són clares.

Alguns defensors de les víctimes en culpen la inestabilitat que ha viscut el país durant dècades. D’altres en responsabilitzen l’efecte del contagi social: els atacants són influïts per anteriors atacants, els quals també influenciaran els següents.

La majoria de dones que apareixen a les fotos de Zapata -moltes tenen entre 30 i 50 anys- van ser víctimes de l’àcid quan en tenien 20 o 30. Igual que Espitia, Luz Nidia Mendoza, ara amb 35 anys, va ser atacada en un carrer de Medellín per una persona desconeguda. Era l’any 2011 i va quedar cega.

No obstant, la majoria de les víctimes saben qui els va robar el rostre. Havien sigut les seves parelles, havien viscut junts i fins i tot s’havien arribat a casar. Però llavors van decidir deixar-los: una ofensa massa gran, per la qual es creien amb el dret de castigar-les per a tota la vida. Després d’una ruixada d’àcid, la seva cares i també el seu futur van canviar per sempre.

Viviana Hernández, de 32 anys, va ser atacada el 2007 per un drogoaddicte a qui el seu exmarit va pagar perquè la mullés amb àcid després que ella li digués que el volia deixar. Consuelo Córdoba, de 56 anys, estava mig adormida quan la seva exparella la va atacar, el 2002, perquè estava gelós del fet que ella volgués emigrar a Europa. L’àcid li va desfigurar bona part de la cara, inclòs el nas. Les dones que Zapata va fotografiar busquen subratllar el dolor físic que han patit, una vida d’atenció mèdica, la pèrdua de la seva independència -moltes difícilment trobaran feina- i els problemes econòmics consegüents. Però la pitjor condemna és la falta de llibertat per poder caminar pel món sense ser observada, fer llàstima o ser objecte de burles. “Hi havia moltes persones que simplement se les quedaven mirant sense intentar dissimular”, explica Zapata. Permetre que et fotografiïn, sense tenir el control de la teva imatge o de qui pugui veure-la, pot considerar-se un acte de valentia. “Totes són dones meravelloses, que han lluitat molt després de l’atac”, diu Zapata.

Castigar els culpables

En els últims anys, i després dels esforços incansables de les víctimes i els grups defensors, Colòmbia ha endurit els càstigs per als criminals d’àcid. El 2016 es va interposar una sentència de presó mínima obligatòria de dotze a cinquanta anys, depenent de la gravetat de l’atac. Lleis similars estan funcionant al Pakistan i a Bangladesh, on els atacs amb àcid han disminuït. Encara és molt d’hora per afirmar que el sistema de justícia colombià perseguirà amb afany els agressors, i que això comportarà canvis.

Mentrestant, Zapata vol evitar que aquestes barbaritats es perdin entre el silenci. “El meu objectiu és visitar més regions de Colòmbia per ressaltar l’abast del crim a totes les classes socials. Vull que la gent observi com aquestes dones estan lluitant per recuperar el seu lloc a la societat”, conclou la fotògrafa.