El plesbiscit de la pau polaritza Colòmbia
Les penes alternatives a la presó, el cost de la reparació i el pes polític dels exguerrillers divideixen el país
Medellín (colòmbia)Els colombians tenen avui un tema més sobre el qual discutir: la pregunta del plebiscit que el 2 d’octubre ratificarà o rebutjarà l’acord amb la guerrilla de les FARC: ¿Dóna suport a l’acord final per a l’acabament del conflicte i la construcció d’una pau estable i duradora? “Pregunta al poble si l’aprova o no exactament amb les paraules que apareixen en el títol de l’acord. És clara, directa i senzilla”, va anunciar ahir el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos. Un interrogant clar per a un país cada vegada més polaritzat: des del “s’està lliurant el país al castrochavisme” de l’uribisme al no menys absurd “votar no vol dir més guerra”, quan les FARC ja han dit que no tornaran a les armes encara que el text sigui rebutjat. L’acord suposa, com diuen a Colòmbia, “empassar-se molts gripaus”. És a dir, fer concessions a la guerrilla després de 52 anys de violència.
Un dels gripaus més polèmics és el de les penes alternatives a la presó, pròpies de la justícia transicional. Així, els guerrillers que contribueixin a aclarir la veritat i confessin els seus crims davant del Tribunal Especial per a la Pau s’enfrontaran a penes de fins a 8 anys de restricció efectiva de la llibertat realitzant treballs de reparació, com el desminatge o la construcció de carreteres.
L’altre punt difícil per a molts colombians és l’assignació directa de deu escons en dues legislatures consecutives per assegurar la participació política dels exguerrillers.
“Això és una democràcia i no poden rebre escons gratis al Congrés. Per arribar a la política haurien de demanar perdó i pagar amb la presó. No estic parlant de 80 anys de presó, però sí que paguin i que lliurin els seus recursos (rèdits del narcotràfic i de l’extorsió), perquè no són legals”, diu una de les coordinadores del moviment No+ Santos, Juliana Hernández. Aquesta jove repeteix una vegada i una altra que no vol tornar a la guerra. “Llegeixes les 297 pàgines de l’acord i dius «que bonic!», perquè sembla un pla de desenvolupament: creació de vies, aportacions a l’educació, a la salut, millorar el subministrament d’aigua... Aquestes coses no s’han de pactar amb un grup narcoterrorista, això és obligació del govern. Només és una manera de donar poder políticament a les FARC”, afegeix.
Objectius assolits
Ariel Àvila, subdirector de la Fundació Pau i Reconciliació, diu que després de “set milions de desplaçats, sis milions d’hectàrees usurpades, 33.000 segrestats i 87.000 desapareguts forçats” votarà sí a l’acord. Àvila resumeix el que per a ell eren els dos objectius finals de l’acord. El del govern, acabar amb el terrorisme. “I això s’aconsegueix amb els sis mesos de desarmament”. I la meta de la guerrilla, convertir-se en un actor polític. “I això es dóna amb deu escons en dues legislatures consecutives”, conclou. No obstant això, reconeix les opcions del no, ja que el vot urbà -majoritari- serà decisiu. “Les ciutats no han viscut el conflicte, per això són més escèptiques. A més, s’han carregat de mites (com el del castrochavisme) que ja són impossibles de desmuntar. D’aquí les dificultats del sí al plebiscit”.
L’exministre de Justícia d’Uribe, Rafael Nieto, sosté que una victòria del no seria una manifestació ciutadana de rebuig als plantejaments de la guerrilla i una crida a reprendre les converses. “Les FARC ho acceptarien perquè Obama està molt més obert a una negociació en aquests termes del que estaria després Hillary Clinton, de línia més dura. D’altra banda, el govern veneçolà, refugi de les FARC, està en crisi i pot caure. En aquestes condicions, una guerrilla aburgesada després de quatre anys a l’Havana estaria disposada a negociar una altra sortida sempre que se li permeti la participació política”.
Sigifredo López, exdiputat a l’Assemblea Departamental del Valle del Cauca, va passar set anys segrestat per les FARC. Creu que els comandants guerrillers haurien d’anar a la presó, reparar les víctimes amb els seus recursos i que no haurien de trepitjar el Congrés i ser jutjats per crims de lesa humanitat.“Tot i així, això és millor que continuar en conflicte. Això seria condemnar les pròximes generacions. L’estat no ha sigut capaç de derrotar la guerrilla en 50 anys. No podem ser tan mesquins i negar-los que visquin en pau. Per això votaré sí en el plebiscit”, sentencia.
