El pol nord es desfà

L'extensió de la superfície coberta de gel s'ha reduït a gairebé la meitat des dels anys vuitanta

Si ahir ens feiem ressò que l'augment de la temperatura superficial dels oceans era un dels factors determinants per incrementar la freqüència i la intensitat del ciclons tropicals, avui veurem com l'escalfament global també afecta i distorsiona la dinàmica atmosfèrica, ambiental, social i econòmica de latituds molt més elevades.

A l'oceà Àrtic, el progressiu ascens tèrmic té uns efectes molt evidents. L'extensió de la superfície coberta de gel fa més de tres dècades que està minvant a un ritme superior al 12% anual, i actualment és poc més de la meitat del que era habitual a la dècada dels 80. La fusió o trencament de les grans masses de gel fa que la capacitat de reflexió de la radiació solar incident disminueixi –perquè l'albedo del gel o de la neu és superior al de l'aigua líquida– i que es retroalimenti el desgel.

Això, afegit a la persistència de les altes pressions els últims mesos al pol nord, que està fent minvar la presència de núvols, està provocant que l'extensió de la superfície glaçada –l'àrea de l'oceà que té com a mínim un 15% de gel– a l'Àrtic sigui la menor des de que es recullen dades basades en l'observació via satèl·lit (1979).

De fet, al mes de setembre –quan l'extensió de gel a l'Àrtic assoleix el seu mínim– de l'any passat la superfície oceànica coberta de gel va arribar a ser de poc més de 4 mil·lions de km², la segona menor de tota la història (només superada pels 3,62 mil·lions de km² del 2012) i molt per sota de la mitjana dels últims 40 anys, que és de 6,33 mil·lions de km².

La reducció de la superfície glaçada afecta el desenvolupament normal de les comunitats locals i dels ecosistemes polars. La fusió del permagel allibera grans quantitats de diòxid de carboni a l'atmosfera i, juntament amb la reducció de l'albedo, retroalimenta i accelera l'escalfament local i el desgel. La pèrdua de la cobertura gelada també facilita l'erosió de la façana litoral i, per exemple, només durant l'estiu del 2007, la línia de la costa al mar de Beaufort (Canadà) va retrocedir fins a 24 metres.

Per altra banda, la fusió de les grans plaques de gel pot afavorir l'obertura de rutes marítimes estables durant la meitat càlida de l'any entre Europa i el Japó creuant l'oceà Àrtic. Aquesta és una alternativa més ràpida i econòmica que la tradicional, que uneix els dos punts creuant el mar de la Xina, l'oceà Índic, el mar Roig i el mar Mediterrani.

Però no només les latituds més septentrionals pateixen el canvi climàtic. En els primers sis mesos del 2020, Sibèria ha registrat un període inusualment llarg i intens de temperatures altes, incloent registres rècord a la majoria d'estacions meteorològiques i també al poble de Verkhoiansk, on es va arribar als 38 graus. Aquesta dada és especialment reveladora si tenim en compte que aquest petit nucli habitat de Rússia és considerat el pol del fred, ja que només a l'Antàrtida s'han mesurat temperatures més baixes que aquí. El 5 i el 7 de febrer del 1892 es van assolir mínimes de -67,8ºC a Verkhoiansk.

A banda de l'excepcionalitat d'aquesta onada de calor, que segons tots els estudis no es pot desvincular de cap manera del canvi climàtic antropogènic, aquestes anomalies tèrmiques positives han afavorit el desenvolupament d'incendis forestals i l'aparició de plagues d'insectes, i la pèrdua de permagel i de la cobertura nevada ha alterat greument els hàbitats de la flora i fauna local.