Els populismes de l'Amèrica Llatina, pendents de Veneçuela

BARCELONA"Votar Chávez és votar Fidel Castro", deia dimarts l'ambaixador veneçolà a l'Havana, Edgardo Ramírez. Cuba, el primer aliat del chavisme, viu amb impaciència les presidencials de Veneçuela. Un canvi de paradigma portaria l'illa, que s'abasteix exclusivament del cru veneçolà, a una crisi energètica. Però el futur polític i personal de Chávez és un assumpte de gran importància no només per a l'Havana, sinó també per a molts països de l'Amèrica Llatina que s'han beneficiat de la diplomàcia petroliera amb què Veneçuela ha expandit la seva influència a la regió sota la consigna de la "unitat regional".

Exportar 2,2 milions de barrils diaris ha donat marge a Chávez durant gairebé 14 anys per consolidar una alternativa política d'esquerres a l'Amèrica Llatina. Un model de presidencialisme qualificat per Chávez com el "socialisme del segle XXI", un nou populisme que pocs esperaven, amb un discurs polaritzador, enfrontat amb els Estats Units i amb la voluntat d'incloure els que abans estaven exclosos. Un projecte que traspassa fronteres i aconsegueix teixir unes aliances regionals que avui estan pendents del que decideixin els veneçolans.

1 . Bolívia: Evo Morales

Un etnopopulisme basat en la mobilització dels indígenes

L'abril del 2006 Bolívia s'integra a l'ALBA, l'Aliança Bolivariana per les Amèriques. El reconeixement del govern d'Evo Morales al projecte de col·laboració política, social i econòmica entre països de l'Amèrica Llatina creat per Veneçuela el 2004 suposa l'inici del declivi de l'antichavisme a la regió. Evo i Chávez comparteixen un projecte basat en la seva figura carismàtica i en el control popular del poder. Per Susanne Gratius, investigadora de Fride, els dos governs, però, tenen models d'estat molt diferents. Gratius destaca el pes i el poder de la comunitat indígena a Bolívia -que aquest any ha aconseguit parar el projecte d'una gran autovia a base de mobilitzacions-, mentre que aquesta comunitat no supera el 2% a Colòmbia. "L'estat bolivià ha aconseguit ser més eficaç, tot i no ser tan ric, principalment perquè té al darrere més tradició democràtica", matisa a l'ARA.

Tot i les diferències en el model, Evo ha donat tot el seu suport a Chávez en les eleccions i el seu ministre de l'Interior, Carlos Romero, ja va avisar que revisarà la seva relació amb Veneçuela si triomfa Capriles.

2. Equador: Rafael Correa

Un president que parla quítxua però que ha estudiat als EUA

L'atrinxerament del fundador de Wikileaks, Julian Assange, a l'ambaixada de l'Equador a Londres ha tornat a posar el país en els focus de la premsa internacional. Rafael Correa s'havia mantingut fins ara en una línia a mig camí del radicalisme de Chávez i el to més moderat de Dilma Roussef al Brasil, però ha optat ara altre cop per un xoc frontal amb els EUA, com va fer el 2007, quan va arribar a la presidència titllant el deute extern d'il·legítim i iniciant la llarga croada per renegociar-lo. Membre de l'ALBA des del 2009, el govern de Correa ha aconseguit el que semblava impossible des de feia una dècada a l'Equador: mantenir-se en el poder. Format entre les classes empresarials de Guayaquil, l'objectiu de Correa ha estat lluitar contra l'elit de Quito -és a dir, com si el pròxim president de l'estat espanyol fos català o basc-, i ha reconstruït les bases de l'estat a través de plebiscits, seguint així l'exemple de Chávez.

3. Nicaragua: Daniel Ortega

Un cabdill que sobreviu gràcies als petrodòlars del chavisme

El president de Nicaragua, Daniel Ortega, carregava divendres contra Henrique Capriles, temerós que realment pogués guanyar les eleccions. No en va aquest petit país de Centreamèrica seria un dels que perdria més amb la derrota del chavisme a les urnes. Nicaragua obté la majoria del seu petroli de Veneçuela i té 25 anys per pagar fins al 60% d'aquesta factura, amb dos anys de gràcia i un 2% d'interès anual. La resta pot pagar-ho en efectiu o bé en productes agropecuaris en un termini de 90 dies. Unes condicions molt avantatjoses.

4. Argentina: els Kirchner

Un ultranacionalisme que ha reinventat el peronisme

L'eco dels repetits " exprópiese " de Chávez va ressonar durant la roda de premsa que Cristina Fernández de Kirchner va fer per anunciar la nacionalització de la filial de Repsol, YPF, a l'abril. La presidenta argentina construeix l'enemic a base de necessitats, i en aquest cas Espanya va convertir-se en el seu dard. Pocs dies després es fotografiava al costat d'Hugo Chávez, a qui el seu marit va ajudar a entrar a Mercosur després que el govern de Caracas comprés bona part dels bons de deute extern argentí.

"Això no és Veneçuela", podia llegir-se en una protesta recent a Buenos Aires. Cristina Fernández, però, ja s'ha cuidat de crear un model propi, el d'una "dona bel·ligerant que si comença una batalla la segueix fins al final, guanyi o perdi", opina Gratius. Un objectiu molt similar al d'Hugo Chávez.