Un premi útil

Segurament hauria sigut més necessari, i urgent, premiar els cascos blancs sirians, uns activistes que fan una enorme tasca humanitària en un conflicte permanentment abandonat

Segurament hauria sigut més necessari, i urgent, premiar els cascos blancs sirians, uns activistes que fan una enorme tasca humanitària en un conflicte permanentment abandonat i on la població fa cinc anys i mig que pateix tota mena de barbaritats.

Malgrat això, el premi Nobel de la pau 2016 és un bon premi. L’acord de pau de Colòmbia significa un pas endavant per mirar de superar un terrible i llarguíssim conflicte. Premiar els signants de l’acord es preveia com una gran possibilitat abans del referèndum. Però potser ha sigut la derrota de diumenge el que ha fet dirigir finalment el premi cap a Colòmbia.

És cert que, en molts altres casos, quan s’ha premiat un acord de pau, el Nobel ha anat a les dues parts signants, enemics irreconciliables fins llavors (Hume i Trimble, el 1998; Arafat, Peres i Rabin, el 1994; Mandela i De Klerk, el 1993, etc.). Per això ha estranyat que les FARC n’hagin quedat fora.

És probable, però, que el comitè del premi hagi cregut que premiar el líder de les FARC hauria pogut encendre els ànims en una societat bastant polaritzada, tal com demostren els resultats del referèndum, i dificultar més el procés de pau.

Però, fins i tot si haguessin guardonat tots dos actors, el premi hauria deixat fora, i de manera injusta, massa gent. Mediadors, societat civil, comunitats, grups de dones... La llista de persones i grups que han afavorit dinàmiques de pau és immensa. En tots els conflictes passa, però en el cas de Colòmbia això ha sigut especialment així. Sortosament, el president Santos ha sigut intel·ligent en dir que el premi és per a tot el poble colombià i, especialment, les víctimes del conflicte.

L’únic avantatge de centrar el premi en Santos és que l’enforteix davant l’envestida d’Uribe, crescut pels resultats del referèndum. El Nobel obliga l’uribisme a abaixar els fums i entendre que, internacionalment, tothom aplaudeix un acord que, amb retocs o sense, ha d’acabar desenvolupant-se i aplicant-se. Que no hi ha, ni hi pot haver, marxa enrere.

En definitiva, un premi millorable, però útil i convenient per apuntalar una de les millors notícies de l’escena internacional dels últims temps, la signatura de l’acord a Colòmbia.