Abans prendre mata-rates i morir que casar-se per la força

Herat (afganistan)Una noia vomita en un cubell de les escombraries que els metges han col·locat al costat del seu llit a l’Hospital de Herat, al nord-oest de l’Afganistan. Li acaben de fer un rentat d’estómac. “No està casada, ni compromesa, ni té cap problema”, contesta apressadament la seva tieta, Zakia, que l’acompanya i que no té respostes per explicar per què la noia es va empassar de cop deu pastilles d’ansiolítics per posar fi a la seva vida.

Al passadís quatre joves infermeres empenyen una llitera amb una altra noia mig inconscient. Porten tres grans ampolles de sèrum i un munt de medicaments. “Et farem un rentat gàstric”, li diu una de les infermeres a la pacient vocalitzant les paraules lentament. La noia sembla no entendre absolutament res fins que li introdueixen un tub pel nas a la força i deixa anar un crit esfereïdor de dolor.

“Cada dia és el mateix -declara amb una certa resignació el doctor Mohammad Nabil-. Atenem entre cinc i tretze noies que han intentat suïcidar-se ingerint tot tipus de substàncies”. Per exemple, una gran quantitat de medicaments, mata-rates, detergent, àcid, opi, arsènic o fins i tot trossos de vidre. Qualsevol cosa és bona per acabar amb la vida. Però per què?

“Normalment ho fan per fugir d’un matrimoni forçat”, argumenta Parmila Mohmand, una assistenta social de l’ONG Family Planning Suport, que assegura que ofereix ajuda a aquestes noies mentre són a l’hospital. “Podem portar la família i fins i tot el futur marit als tribunals”, explica mecànicament, com si estigués repetint una lliçó apresa, tot i que reconeix que encara no han aconseguit ni una cosa ni l’altra.

Poc temps de reacció

“Les pacients estan a l’hospital molt poc temps, un grapat d’hores. Les famílies se les enduen a casa tan bon punt els han fet el rentat d’estómac i comencen a recuperar-se”, argumenta Mohmand per justificar la impossibilitat d’emprendre accions legals contra els matrimonis forçats.

Segons la representant de l’associació, els intents de suïcidi no són un fenomen nou ni específic de la província occidental de Herat. N’hi ha a tot l’Afganistan. De fet, el país asiàtic és l’únic del món on el nombre de dones que s’intenten treure la vida és superior al d’homes, segons dades del ministeri afganès de Salut Pública.

Internet i sèries de televisió

“Fa dos anys que treballo en aquest hospital. Abans ateníem un o dos casos de suïcidi de dones al dia. Ara és habitual que siguin una desena”, lamenta l’assistenta social. Aquest és el gran drama. Les noies acostumen a prendre les substàncies al matí i comencen a arribar a l’hospital a partir de mitja tarda, quan ja se senten molt indisposades.

Mohmand atribueix el gran augment de casos al fet que “ara les noies són més lliures a l’Afganistan”. “Tenen accés a internet i es passen el dia mirant sèries de televisió que els omplen el cap de fantasies”, diu. “Flirtegen amb nois, s’intercanvien missatges d’amor, i després ells els exigeixen mantenir relacions sexuals. Si no ho fan, les amenacen d’ensenyar els missatges d’amor al seu pare. És un pur xantatge”, explica l’assistenta social com a exemple.

“Diga’m, què has pres? I a quina hora ho vas prendre?”, li pregunta un metge insistentment a la noia a qui han introduït un tub pel nas, i a qui han començat a fer-li el rentat d’estómac. La noia respon a batzegades, entre vòmit i vòmit. De tant en tant escup un coàgul de sang, mentre les llàgrimes li rellisquen per les galtes. La seva veu és gairebé imperceptible.

Retrocés en l’educació

“Setze anys després de l’inici de la intervenció militar dels Estats Units a l’Afganistan, es calcula que dos terços de les nenes afganeses no van a l’escola”, adverteix la investigadora de Human Rights Watch Heather Barr, que precisament a l’octubre va presentar un informe sobre el gran retrocés que l’Afganistan ha fet en educació per a les dones durant els últims tres anys, des que les tropes internacionals es van començar a retirar del país, l’any 2014.

“La seguretat a l’Afganistan ha empitjorat i les ajudes internacionals s’han reduït”, resumeix així la investigadora les conseqüències de la disminució de la presència estrangera al país. “Moltes famílies afganeses no porten les seves filles a classe perquè tenen por que els pugui passar alguna cosa”, argumenta Barr, que també detalla altres raons que fan que les nenes es quedin a casa: “A l’Afganistan hi ha el doble de col·legis per a nens que per a nenes. I els d’elles moltes vegades són simples tendes de campanya, no tenen lavabos, i sovint el professorat és masculí”, cosa que és un important inconvenient en un país tan summament conservador com l’Afganistan.

“Que una nena vagi a l’escola no impedirà que la casin contra la seva voluntat -diu la investigadora de Human Rights Watch-, però pot contribuir a fer que no la casin tan jove”. El mateix govern afganès va aprovar el juliol de l’any passat un pla d’acció nacional per posar fi als matrimonis infantils i prematurs al país. Es tracta d’un problema generalitzat a l’Afganistan i sobradament conegut. La data que l’executiu s’ha fixat per resoldre aquesta qüestió és l’any 2021. Entre les mesures que preveu dur a terme hi ha precisament fomentar l’educació femenina. Però paradoxalment està passant tot el contrari.

“Tenia molt mal de cap i per això em vaig prendre les pastilles”, justifica la Marzia, de 20 anys, que jeu en un llit de l’Hospital de Herat i a qui també li han fet un rentat gàstric. “No tinc cap problema. Estic casada, i tinc un fill de 5 anys i una filla de 7 mesos”, mussita mentre mira de reüll una familiar que seu als peus del llit i la vigila. La Marzia explica que la van casar quan només tenia 13 anys i que el seu marit va pagar per ella ni més ni menys que 400.000 afganis de l’època. O sigui, uns 6.600 euros. Una fortuna. El sou mitjà d’un funcionari a l’Afganistan amb prou feines arriba als 150 euros mensuals.

Propietat de l’home

A l’Afganistan és tradició que el pare esculli el marit per a la seva filla, que normalment és un home que ella no coneix de res i amb qui ha d’anar a viure en companyia de la família política. També és costum que l’home pagui una gran quantitat de diners per la dona amb qui vol casar-se. La xifra pot oscil·lar entre els 2.000 i els 10.000 euros, cosa que fa que sovint les famílies pobres donin en matrimoni les seves filles tan bon punt tenen la primera menstruació, o fins i tot abans. Un cop casat, l’home considera que la seva dona és una més de les seves propietats i que pot decidir sobre tots els aspectes de la seva vida, perquè per això ha pagat per ella.

La Constitució afganesa, aprovada el 2004, estableix que les dones poden casar-se a partir dels 16 anys i els homes a partir dels 18. “Aquesta diferenciació d’edat entre homes i dones suposa una violació de les lleis internacionals”, alerta l’experta de Human Rights Watch, que no comprèn que existeixi aquesta distinció malgrat que el 2003 l’Afganistan es va adherir sense reserves a la Convenció sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra les Dones (CEDAW, per la sigla en anglès). A la pràctica, però, ni tan sols la Constitució es compleix.

El Registre Civil a la ciutat de Herat és una oficina amb una porta de reixa que li confereix un aspecte de presó i on un parell de policies fan guàrdia de males maneres. A tres quarts de quatre de la tarda, quan l’oficina està a punt de tancar, encara hi ha afganesos i afganeses que fan cua i supliquen que els deixin entrar per poder-se fer el carnet d’identitat. “Fora, fora!”, criden els policies mentre empenyen la gent perquè marxin a casa.

“En teoria tothom hauria de tenir un document nacional d’identitat, però no anem casa per casa per comprovar que sigui així”, declara el responsable del Registre Civil, Hekmatul·lah Habibi. A l’Afganistan no hi ha un cens de població. L’últim que es va fer va ser l’any 1979, és a dir, abans de l’inici de la guerra.

Descontrol general

“En els últims anys, arran d’una campanya de l’Unicef, els hospitals i les clíniques han començat a expedir una targeta de naixement per als nadons”, continua explicant Habibi. “Per als que no tenen aquesta targeta, calculem la seva edat basant-nos en el seu aspecte físic o en el curs que fan si van a l’escola -resol sense problemes-. No és obligatori registrar els matrimonis, ni tampoc les defuncions”.

“Si la gent ni tan sols sap l’edat que té, ¿com és possible fer complir la llei?”, es pregunta Heather Barr. “¿I com es poden evitar els matrimonis forçats si no hi ha cap mena de control sobre qui es casa amb qui?”, afegeix l’experta, que és partidària de posar fi al caos existent i sobretot a la impunitat generalitzada. “Mentre la policia no faci complir la llei, els matrimonis forçats continuaran. I fins que no es tanqui algú a la presó per aquesta raó, les famílies casaran les seves filles contra la seva voluntat”, diu. ¿Però això és possible en una societat on la violència contra les dones és estructural, i hi participen homes i dones?

El doctor Mohammad Nabil explica que, per sort, normalment aconsegueixen salvar la majoria de noies que s’intenten suïcidar ingerint alguna substància i que atenen a l’hospital de Herat. No sap contestar, però, què passa amb elles ni amb el seu futur un cop tornen a casa després del rentat d’estómac.