RELLEU POLÍTIC A L’HAVANA
Internacional 20/04/2018

El nou president de Cuba s’estrena criticant les “agressions imperialistes”

Miguel Díaz-Canel assegura, però, que vol afrontar de manera diferent els problemes del país

Santi Piñol
4 min
El nou president de Cuba s’estrena criticant les “agressions imperialistes”

L’havanaCom tothom esperava, l’Assemblea Nacional del Poder Popular de Cuba va ratificar ahir Miguel Díaz-Canel com a nou president del país caribeny. Fins a 603 dels 604 diputats presents li van donar suport. Només un hi va votar en contra. Potser va ser un senyal per al nou líder cubà, per fer-li saber que no tindrà carta blanca com els seus antecessors.

El nou mandatari no podrà imposar totalment la seva voluntat perquè de moment no té la mateixa autoritat que tenien Raúl o Fidel Castro, i haurà d’arribar a acords amb els diferents actors que formen l’aparell de poder cubà. La primera mostra d’això és que Díaz-Canel no va anunciar ahir quins serien els membres que formarien part del seu consell de ministres. La decisió es posposa fins al juliol, quan se celebri la pròxima reunió de l’Assemblea Nacional. Segons fonts pròximes a l’entorn del president, la raó pel retard s’explicaria per la voluntat de fer equilibris entre les diferents faccions de l’aparell.

La sessió d’ahir va tenir un caràcter més cerimonial i institucional que la de la jornada anterior. El relleu es va oficialitzar quan Raúl i Díaz-Canel van ser cridats a la tribuna -primer l’expresident-i van donar-se la mà mentre rebien una ovació de la resta de diputats presents a la cambra. Després Díaz-Canel va dirigir-se al món per primera vegada com a president de Cuba en un discurs ple de conceptes continuistes i poques novetats.

El president sortint, raúl castro, aixeca el braç del nou president de Cuba, Miguel Díaz-Canel.

Va negar que sota el seu mandat a Cuba hi hagués “marge per a una restauració capitalista”, i va carregar durament contra les “agressions imperialistes” dels Estats Units i del que va anomenar ordre neoliberal. Com si s’hagués tret un pes de sobre després de la seva elecció, el nou president va fer un discurs amb un to contundent i amb un estil propi. Els que l’acusaven de no tenir carisma es van veure sorpresos per la desimboltura amb què es va expressar.

Va tenir paraules per al seu antecessor, beneint que es mantingui com a primer secretari del partit fins al 2021 “orientant sobre qualsevol error o alertant de les amenaces de l’imperialisme”. Va referir-se repetidament a la paraula canvi per expressar la seva intenció d’afrontar de manera diferent els problemes reconeguts per l’anterior govern, però que encara estan pendents, com per exemple la unificació monetària, l’entrada al país de més inversions estrangeres i la relació amb els Estats Units. Des del veí del nord, sempre s’ha deixat clar que mai negociarien amb un Castro al poder i, per tant, potser l’arribada de Díaz-Canel és una oportunitat per reprendre el desgel iniciat per Obama.

Raúl, que va rebutjar dirigir-se al públic per última vegada com a president del país, estava content i emocionat de culminar el relleu. Durant el seu discurs, ja com a expresident, Raúl va sortir diverses vegades del guió escrit per mostrar-se graciós i amb molta energia. Se’l notava content i amb molta vitalitat. Les seves paraules van ser una barreja de molts temes sota un mateix fil conductor: la confiança en la renovació generacional que estava fent el país. En un comentari crític inèdit, va carregar contra els membres del seu govern que alguna vegada “l’havien intentat enganyar” demanant-li recursos per a emergències que no estaven justificades. I va posar com a exemple l’escassetat de combustible que el país va viure l’any passat arran d’un “dispendi” que, segons ell, no s’hauria d’haver autoritzat mai. També va incidir en temes com el de la igualtat entre homes i dones i el racisme a Cuba.

Sobre el feminisme, el petit dels Castro va treure pit amb el fet que el 53,04% dels membres de l’Assemblea Nacional siguin dones. I ho va aprofitar per remarcar que la igualtat de gènere sempre ha sigut una de les banderes de la Revolució. Malgrat tot, Raúl va assenyalar que, després d’haver-se aconseguit la igualtat en la quantitat, cal centrar els esforços perquè també arribi a les instàncies de màxima responsabilitat del país.

El ja expresident de Cuba, Raúl Castro.

Pel que fa a la raça, va recordar els temps d’abans de la Revolució en què el racisme era una realitat imperant. Tot i que la Revolució va centrar bona part dels esforços a aconseguir la igualtat racial a Cuba, la discriminació encara és un fet real en la societat actual. I s’ha vist encara més accentuat després de les desigualtats sorgides arran de la liberalització parcial del sector privat. Raúl va demanar més presència de negres als llocs de responsabilitat i va reivindicar la feina del seu govern en aquest aspecte. “A la televisió ja hi ha un presentador negre. El que presenta el temps. Jo vaig ocupar-me personalment que fos així. Sense perjudicar a ningú”, va posar com a exemple.

Potser el canvi més evident de l’arribada de Díaz-Canel al poder és el canvi de percepció del poder a l’illa i l’inici d’una certa divisió de poders. No només per la presència de Raúl Castro com a primer secretari del Partit Comunista, sinó també per l’equilibri generacional que es detecta en la conformació del Consell d’Estat.

Des dels mitjans de comunicació estatals, que serveixen per copsar la línia ideològica marcada per l’aparell, s’insistia molt que Cuba mai ha sigut un país gaire presidencialista per l’estructura de les seves institucions. Més enllà que no sigui veritat, és útil per veure que el missatge que es vol transmetre al poble és que Díaz-Canel mai serà com un Castro i que serà tutelat pels guardians de les essències de la Revolució.

Un govern d’equilibris amb el primer negre com a vicepresident

El vicepresident Valdés

Salvador Valdés Mesa pren el relleu a Díaz-Canel com a primer vicepresident i, en una societat mestissa com la cubana, és el primer negre a accedir a un dels màxims càrrecs del país. Exdirigent sindical, de 72 anys, no forma part de la generació que va fer la Revolució amb els Castro però és vist com una peça que garanteix la continuïtat del castrisme al nou govern, com un pont entre el passat i el futur.

La inclusió d’un veterà

La cúpula del Consell d’Estat cubà -el govern- es completa amb cinc vicepresidents més. En aquest grup hi destaca la presència de Ramiro Valdés, un històric de 85 anys que va participar a l’assalt de la caserna de Moncada i un home de confiança de Raúl Castro, que l’ha situat en tots els seus executius. L’acompanyen el fins ara ministre de Sanitat, Roberto Morales, de 50 anys, i tres dones de diferents generacions: Gladys Bejarano, de 71 anys, i les més joves Inés María Chapman i Beatriz Johnson. Aquesta última ha sigut l’única que no va ser ratificada per unanimitat en la votació d’ahir de l’Assemblea.

El desgel, en punt mort

El juliol del 2015 Barack Obama i Raúl Castro iniciaven l’agenda del desgel, que l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha deixat oblidat en un calaix i sense calendari. Ahir, la Casa Blanca posava en “dubte” que Trump es reunís amb Díaz-Canel i el mandatari nord-americà va advertir que es continuarà “ocupant” de Cuba.

Un país aïllat

Díaz-Canel rep un país que cada cop té menys aliats, com demostra el fet que ahir només rebés felicitacions de governs amics com el de la Veneçuela de Maduro i la Bolívia de Morales. La majoria d’estats van enviar missatges perquè Cuba faci gestos d’obertura, sobretot en drets humans.

stats