El preu de l’arrogància i les mentides del president

L’assalt al Capitoli culmina anys d’erosió de normes presidencials i democràtiques

La massa violenta de partidaris de Donald Trump va assaltar dimecres el Capitoli dels Estats Units, el símbol de la seva democràcia: va destrossar portes i finestres del majestuós edifici, va saquejar oficines, va acorralar els legisladors i va provocar la mort de cinc persones. Al final, la insurrecció, l’intent de revocar la victòria electoral de Joe Biden, va fracassar després de quatre hores tumultuoses, però va esmicolar la creença de molts nord-americans en l’excepcionalitat del seu país i del seu sistema democràtic.

La transferència ordenada i pacífica del poder d’un president a un altre és vista no sols com un dels principis fonamentals de l’autogovern sinó també com un tret necessari tant per a la credibilitat dels Estats Units al món com per la confiança dels nord-americans en les seves institucions. L’assalt al Capitoli, instigat per Trump i les seves innombrables acusacions infundades de frau electoral, culmina quatre anys de lideratge i d’erosió de les normes presidencials i democràtiques del país.

En un vídeo penjat divendres al seu compte de Twitter, un dia abans que fos expulsat de la xarxa, Trump finalment va concedir la derrota davant del demòcrata Biden. Això sí, ho va fer d’una manera velada. L’encara president nord-americà s’ha compromès a una transició “ordenada” i “sense problemes”, però també ha anunciat que no assistirà a la inauguració de la presidència de Biden. El seu enèsim -que molts esperen que sigui l’últim- desafiament a les normes presidencials.

Traves a la transició de poder

Encara que Trump hagi assegurat que marxarà de la Casa Blanca de manera voluntària, els seus últims mesos al poder han suposat un cost per a la democràcia nord-americana de conseqüències incalculables. Les traves a la transferència de poder són una anomalia, especialment en la història moderna del país. La transició presidencial és una de les tradicions més importants de la política nord-americana, que comença amb una concessió, seguida per mesos de treball entre l’equip del president sortint i el de la futura administració per assegurar la fortalesa del país, i acaba amb el ritual i la pompa del dia de la inauguració. Trump serà el primer president des de 1869 que no assistirà a la cerimònia que dona el tret de sortida al govern del seu successor. De fet, només tres presidents, John Adams el 1801, el seu fill John Quincy Adams el 1829 i Andrew Johnson el 1869 van saltar-se aquesta entrega formal del poder.

Aquest ritual polític és significatiu perquè, com asseguren molts historiadors, és un recordatori constant que el càrrec és més important que el titular. Els presidents arriben i marxen, però les institucions i l’estat de dret romanen.

El final traumàtic de la presidència de Trump ha posat el país en xoc. Però, al mateix temps, encara que contradictori, aquest final era previsible. El menyspreu de Trump per les normes presidencials i democràtiques ha sigut incessant durant els quatre anys de mandat. Ha atacat actors independents dins del govern, com els organismes d’intel·ligència, i decisions de jutges; ha insultat adversaris polítics i ha utilitzat el sistema legal per atacar-los; ha qualificat els mitjans d’enemic públic i ha deteriorat la seva confiança; ha perdonat aliats polítics corruptes i criminals de guerra; ha posat en dubte la legitimitat de les eleccions; ha expressat admiració pels autòcrates estrangers i ha erosionat la transparència del govern i la separació entre els seus interessos privats i el bé públic.

Malgrat tot, en la majoria de casos, la violació d’aquestes normes democràtiques i tradicions presidencials no equival a una violació de la llei. Trump tècnicament pot destinar diners públics als seus negocis o demanar la investigació dels rivals. Moltes restriccions a l’autocràcia que els nord-americans creien que estaven incorporades en el seu sistema constitucional o en les lleis són només normes, tradicions que Trump ha trepitjat sense cap mirament i sense conseqüències.

Les transgressions de Trump d’aquestes normes són la base del seu poder populista. Els atacs a les elits delecten els seus seguidors, però han comportat un dany profund a la confiança dels nord-americans en les seves institucions i el seu sistema electoral que costarà anys de reparar.