Cinc anys després, la mort d’un jove desesperat al centre del país ha tornat a servir de detonant per a una onada de protestes a Tunísia, bressol de la Primavera Àrab i única democràcia de la regió. Després d’una escalada en la magnitud dels enfrontaments entre la policia i joves aturats que exigeixen llocs de treball, i que ja s’han saldat amb un policia mort i desenes de manifestants ferits, el govern va decretar ahir el toc de queda a totes les províncies del país magribí entre les vuit del vespre i les cinc del matí.

Les mobilitzacions, les més intenses des de la caiguda del dictador Ben Ali, van iniciar-se fa una setmana a la província de Kasserine arran de la mort de Ridha Yahyaoui, un jove aturat que es va electrocutar després d’enfilar-se a un pal d’electricitat durant una manifestació per reclamar feina al govern. L’atur juvenil és una autèntica plaga, ja que el percentatge de menors de 35 anys sense feina voreja el 50%.

A poc a poc, les manifestacions, sovint reprimides per les forces de seguretat amb gasos lacrimògens i bales de goma, s’han estès com una taca d’oli per la resta del país, incloses algunes de les principals ciutats, com Sfax o Susa. Al suburbi de la capital d’Eltadamon, grups d’encaputxats van saquejar diversos comerços i van calar foc a una comissaria de policia, la tercera que ha cremat en les últimes 24 hores. Dijous, les forces de seguretat van detenir 16 persones a l’àrea metropolitana de Tunis, segons el ministeri de l’Interior.

El govern busca calmar els ànims

El primer ministre, Habib Essid, va interrompre ahir la seva gira europea per tornar cap a Tunísia. De moment, l’executiu ha intentat apaivagar els ànims dels manifestants. Després de la celebració d’un consell de ministres, ha promès proporcionar nous llocs de treball o ajudes socials a 6.000 joves de les zones més deprimides del país, així com posar en marxa nous plans de desenvolupament regional. Amb unes arques públiques més aviat buides, el govern podrà disposar d’uns 1.000 milions d’euros d’ajudes oferts ahir pel president francès, François Hollande.

En un discurs dirigit a la nació, el veterà president Beji Caid Essebsi va mostrar-se comprensiu amb el malestar dels joves aturats, però no va oferir solucions. “Vam rebre el país en una situació econòmica crítica”, es va justificar. A més, reprenent una clàssica propensió de les autocràcies àrabs, va assegurar que hi havia una mà negra darrere les protestes. En la mateixa línia, el portaveu del ministeri de l’Interior, Walid Louguini, va assegurar que els moviments jihadistes planegen aprofitar la inestabilitat per cometre atemptats. Durant els últims mesos, Tunísia ja ha patit tres greus atacs a mans del Daeix (acrònim en àrab de l’autodenominat Estat Islàmic), que han destrossat la seva indústria turística.

Per la seva banda, l’expresident i veterà defensor dels drets humans Moncef Marzouki, el primer elegit democràticament i ara a l’oposició, va demanar la formació d’un govern d’unitat. “La transició va tenir èxit en la seva part política, però no en l’econòmica. Tenim un govern que aplica les mateixes polítiques neoliberals de l’era Ben Ali sota els dictats de l’FMI. I els resultats són iguals: atur i pobresa”, explica Munir Essid, un dels responsables de Fòrum Tunisià pels Drets Econòmics i Socials.

El centre, territori marginat i de revolta

Tunísia no pateix de centralisme, sinó més aviat el contrari. La zona costanera és la més desenvolupada, i les regions centrals, com Kaserine i Sidi Bouzid, són les més pobres. Amb una llarga tradició de revoltes, ja des de l’època dels romans, la dictadura de Ben Ali va castigar-les amb una falta d’inversions públiques. Les xifres parlen per si soles: l’atur a Kasserine és de prop del 30%, més del doble que la mitjana nacional; l’analfabetisme, ascendeix al 32%, per un 12% de la resta del país, i l’aigua potable arriba només al 50% de la població. Sense infraestructures públiques, i sota una marginació històrica de l’estat, el sector privat és molt feble, incapaç de proporcionar prou llocs de treball a una joventut airada.

Així doncs, no és d’estranyar que les primeres mobilitzacions contra el règim de Ben Ali fossin el 2008 a Gafsa, la regió minera que fa frontera amb Sidi Bouzid, on es va immolar Mohamed Buazizi el 2011 desencadenant la revolució, i amb Kasserine, la província que irradia a la resta del país aires de revolta des de fa una setmana.