Quan posar-se malalt és un luxe

Milions de persones al món moriran de fam si sobreviuen al coronavirus

El vídeo mostra gent que es desploma al mig del carrer, asfixiant-se sota la mascareta. Homes i dones amb xancletes carregant cadàvers embolicats amb mantes, cossos amortallats en habitacles que esperen des de fa dies ser portats a un dipòsit i morts abandonats a la seva sort, alguns en fèretres rústics i altres enrotllats en llençols. Els cadàvers ja no caben als dipòsits ni als cementiris. El més preocupant és que són imatges de Guayaquil, la segona ciutat de l’Equador, un país que ni tan sols figura entre els deu més pobres de l’Amèrica Llatina. La pitjor cara del coronavirus es deixarà veure en llocs com Haití, Nicaragua o Hondures, al Iemen o Bangladesh, a l’Àfrica o al Sud-est Asiàtic, en aquesta ingent majoria del planeta on no hi ha mitjans, personal, informació o ni tan sols sabó per contenir la pandèmia.

Els morts de la covid-19 a Guayaquil esperen als carrers i cases

Per a la majoria, deixar temporalment la feina és un luxe inabastable. També ho seria aïllar-se en llocs tan densament poblats com l’Àfrica, amb 1.200 milions d’habitants, l’Índia, amb 1.300 milions, o el Pròxim Orient, on les famílies comparteixen bany, si és que en tenen.

Mentre els occidentals ens lamentem pel nostre confinament d’or, amb streaming i crispetes, milions de persones són condemnades per una malaltia que els matarà de fam o de pneumònia. Els confinaments funcionen en poblacions educades i amb accés a la informació, que coneixen els motius i acaten les mesures de manera conscient i interessada. Però aquesta no és la situació de bona part del món, on la manca de recursos -des d’internet a aigua potable-és tan preocupant com l’absència d’un estat creïble i estructurat, capaç d’implantar decisions i dotat d’un sistema sanitari sòlid.

Entre la inanició i el coronavirus

A Bangladesh fa pocs dies es van concentrar 25.000 persones per resar pel final del coronavirus. A l’Afganistan, on han tornat 140.000 emigrants procedents de l’Iran (un dels focus mundials de la pandèmia), només hi ha 12 respiradors en els dos hospitals designats per tractar el covid-19. A l’Índia centenars de milions de persones es debaten entre morir d’inanició a casa i infectar-se treballant als carrers. Al Brasil les bandes de traficants que controlen les faveles de Rio de Janeiro han decretat el confinament obligatori als seus territoris davant la desídia d’un govern, el del populista Jair Bolsonaro, que treu ferro a la plaga que ha contagiat un milió de persones al món.

Crisi humanitària a l'Índia a causa del covid-19

Bona part dels 3.900 milions de persones sota confinament pateixen condicions que s’assemblen més a les dels reus, amuntegats i desemparats, que a la nostra gàbia d’or. A això s’hi suma l’aporofòbia: Tailàndia va expulsar 60.000 treballadors asiàtics acusats de portar el virus i, si algú estava contagiat, el va deportar al seu país d’origen. A Birmània, dictadura que presumia d’estar lliure de coronavirus, el primer mort per covid-19 fa pensar que la malaltia s’ha expandit durant setmanes sense control: els experts parlen d’una “catàstrofe” en potència, com passa amb tants llocs oblidats com Gaza, amb una de densitats de població més altes del món.

La idea d’un brot de coronavirus en llocs on l’amuntegament és habitual i el confinament es converteix en una entelèquia -l’Àsia Central, el subcontinent indi, el Sud-est Asiàtic, l’Àfrica subsahariana o les zones de conflicte i els camps de refugiats- genera calfreds per la magnitud potencial del desastre en nombre de morts. També preocupa com s’alimentaran els països més vulnerables, ara que la demanda de manufactura barata des d’Occident s’ha paralitzat: només a l’Àfrica subsahariana, el 85% dels llocs de treball depenen de l’economia informal. Si sobreviuen al covid-19, els matarà la fam.

L'amenaça del Covid-19 i la situació insostenible al camp de refugiats de Lesbos