El racisme subtil (o no tant) que perviu a Catalunya

Fa dècades que viuen a Catalunya, però creuen que encara queda feina per aconseguir que tots els ciutadans rebin el mateix tracte en drets i deures

Bacary Sane, viu a Salt des del 2003 (Foto: Aniol Resclosa) / ANIOL RESCLOSA

BACARY SANE. 52 anys, viu a Salt des del 2003

“La majoria de nosaltres no podem votar, no ens necessiten per guanyar”

Bacary Sane, de 52 anys, és un dels senegalesos més coneguts de Salt (Gironès). Va deixar el Senegal el 1998 i, després de passar per França, Calella de Mar i Martorell, va arribar a Salt el 2003, on encara viu, i des de llavors ha treballat a la càrnica Casademont. Encara que amics i coneguts seus han patit discriminacions, ell diu amb optimisme que no: “Mai he patit racisme, ni res semblant. Només algunes paraules dures de gent que, al final, han acabat sent amics meus”. Però sempre va tenir clar que s’havia de relacionar amb la seva nova cultura i ajudar els seus compatriotes. És per aquesta raó que va engegar la secció gironina de l’associació Oudiodial i el grup de música Casumaï, amb els quals participa en tota mena d’actes i activitats a Salt.

“Ens hem d’integrar i conèixer mútuament, i a través de la música és molt fàcil, tots sentim igual el ritme, no hi ha diferències”. Una mostra d’aquesta fusió es va materialitzar l’any 2010 quan els tambors africans van acompanyar les gralles en un castell dels Marrecs de Salt. A més, des del 2011 és l’encarregat de la comitiva del rei negre de la Cavalcada de Salt. “Fins llavors pintaven les cares de negre. I vaig deixar clar que només hi participaria si les 39 persones que formen la comitiva eren negres de veritat. Perquè és molt ofensiu pintar blancs de color negre; només ho entendria si no hi hagués negres”, critica.

Tot i això, s’alegra que s’hagi acabat amb el racisme que denunciava Martin Luther King: “Hi havia seients per a blancs i seients per a negres. Això ja no passa”. Sí que nota que, per exemple, els polítics no escolten la gent de fora. “La majoria no pot votar i per això només solen escoltar els autòctons, a nosaltres no ens necessiten per guanyar”. I és que a Salt només un de cada tres veïns pot votar, perquè la resta no tenen la nacionalitat. “A Salt convivim moltes nacionalitats i per integrar-nos hem de treballar plegats. No els d’aquí per un costat i els d’allà per un altre”, defensa. I després de tants anys fora de casa, té clar quin és el seu lloc al món: “Ara casa meva és Salt”.

DIANA ESPAÑOL. 33 anys, viu a Girona des del 1987

“Quan vas a una botiga, el de seguretat et vigila”

Diana Español tenia dos anys quan la família Español-Sala de Girona la va adoptar, i no sap gaire cosa del seu origen. Quan l’any 1987 va arribar a Girona era l’única nena negra de la classe i del barri, cosa que es va repetir al llarg dels seus anys d’estudiant. L’únic que s’assemblava una mica a ella era el seu germà, també adoptat, que és mulato. “Quan érem petits, la gent preguntava als meus pares d’on ens havien tret o a on ens havien comprat. Era com un circ on nosaltres érem l’atracció exòtica”, recorda aquesta mestra gironina de 33 anys, que sempre ha hagut d’explicar el seu origen.

“Quan veuen que ets negra sempre et pregunten -en castellà- d’on vens o d’on són els teus pares. Ni es plantegen que puguis ser catalana i filla de catalans”, lamenta. De petita mai va patir mostres de racisme dels companys de classe, però sí d’un dels seus professors quan tenia 13 anys: “A mi només em deixava cinc minuts per fer els exàmens i em deia que el meu pitjor defecte era el meu color de pell”. A més, a la Girona dels anys 80 i 90 no hi havia persones negres, i ella recorda que la primera que va veure va ser Whitney Houston a l’àlbum musical d’ El guardaespatlles. Però gràcies a l’arribada de la immigració, la Diana va deixar de ser l’excepció.

Tot i això, sempre ha notat alguns signes de racisme “subtil”: “Quan vas a una botiga, el de seguretat de seguida et vigila, i a la consulta del metge molts eviten seure al teu costat”. I creu que és diferent si ets dona o home. “Als nois negres moltes vegades no els deixaven entrar a les discoteques, i en canvi a mi no m’ha passat mai. A ells els para més la policia i els amenacen amb més violència”, apunta.

És mestra a l’Escola Pia i també fa quatre anys va engegar el projecte DEBO, que ajuda joves en risc d’exclusió social, i sempre llança el mateix missatge: “Ens hem de conèixer entre nosaltres. Moltes persones són racistes per ignorància o por”. I malgrat que s’ha avançat, encara queda camí per recórrer: “En àmbits com la música i els esports, ningú dubta de les nostres capacitats. Però encara hi ha professions en què no hi ha negres, com advocats, policies, actors i regidors”. I, fins fa cinc anys, havia d’anar a comprar el maquillatge a França, perquè aquí no n’hi havia. Tot i les petites mostres de discriminació que ha patit, se sent molt orgullosa de ser com és: “Si tornés a néixer, voldria ser negra o mulata o com en vulguis dir”.

SULAYMAN GEREWU ‘JONI’. 61 anys, viu a Alpicat (Segrià) des del 1983

“El color és una excusa per ser més que l’altre”

Si l’any 1983 l’estació d’autobusos de Lleida hagués tingut una línia nocturna cap a Alguaire, potser el Sulayman Gerewu mai hauria conegut Alpicat; segurament no s’hauria casat amb la Mercè ni hauria vist créixer l’Haja, una filla que és campiona de Catalunya de llançament de pes, ni l’Àlex, un fill que s’esforça cada dia a la cuina d’un restaurant de Nova York. Tampoc hauria format part de la política municipal ni seria un dels fundadors d’Alpicat Solidari, una ONG que ha aixecat una escola i un hospital a Baja Kunda, el seu poble natal de Gàmbia.

Però a principis dels vuitanta l’últim autobús del dia que sortia de la capital ponentina conduïa a Alpicat i per aquesta raó el Sulayman, també conegut com a Joni, hi va arribar. Tenia, a més, el contacte amb uns amics que dormien a l’única pensió que hi havia en aquesta localitat: “Jo només buscava dormir en un lloc on no em sentís com un estrany”.

Després de deixar Gàmbia quan era un adolescent, va emprendre un viatge per mig Àfrica amb el desig de trobar una feina digna, fins que, fart d’uns sous paupèrrims i de la misèria que havia de suportar, va decidir fer el gran salt cap al nord, al continent on “deien que els somnis podien fer-se veritat”. Abuja-Madrid-Barcelona-Lleida. Uns amics l’esperaven a Vilanova de Segrià, era el temps de la recollida de fruita.

El Sulayman, que ara té 61 anys, recorda la duresa dels seus primers dies a Catalunya, on d’ençà que hi va aterrar ha anat treballant al camp i en el món de la construcció. Afirma, a més, que el racisme hi és tan present ara com abans: “El racisme només és un sentiment de superioritat cap a l’altre, sempre hi ha persones que necessiten ser més que l’altre per sentir-se valorades, i el color de la pell és una excusa molt evident per fer aflorar aquest sentiment”.

El Sulayman defensa que el remei més eficaç contra el racisme és ignorar sistemàticament les provocacions: “Si m’insulta, l’ignoro; si em mira malament, l’ignoro; si em vol agredir, me’n vaig i segueixo el meu camí”.

A Alpicat se sent un veí més. “Jo sé coses d’aquest poble que molta gent que sempre ha viscut aquí no sap ni sabrà mai”, tot i que reconeix que li agradaria passar més temps a Gàmbia, on viatja molt de tant en tant. “Voldria recuperar el temps perdut amb la meva família, però no em penedeixo d’haver marxat; he fet créixer arrels entre Gàmbia i Catalunya, això és la felicitat de la meva vida”.

AMADOU BOCAR SAM. 56 anys, viu a Barcelona des del 1992

“Defenso els meus drets com a persona, no com a negre”

Fa més d’un quart de segle que viu a Barcelona, però l’Amadou Bocar Sam -a qui tothom coneix com a Sam- encara detecta dues mirades: les de la Catalunya plural i diversa, i “les que et fan sentir que ets diferent”. “Les mirades a vegades maten”, afegeix, malgrat que admet que l’augment dels últims anys dels senegalesos i altres subsaharians al territori català ha ajudat a “visibilitzar” les persones negres. Quan ell va arribar del Senegal no hi havia ni una desena part dels 20.000 senegalesos que ara estan censats a Catalunya, sense comptar els que estan en una situació irregular i els que tenen el mateix color de pell però venen d’altres països, com Mali, Gàmbia i Guinea.

El Sam, que té 56 anys i és tècnic d’acció comunitària al barri del Besòs, admet que els primers anys de ser a Barcelona -a la dècada dels 90- era habitual que la policia l’aturés per identificar-lo. Ara, diu, això no és tan recurrent, i destaca la feina que s’ha fet des de la societat catalana per defensar els drets de totes les persones i combatre la xenofòbia. “La relació no ha de ser per races sinó per drets. Defenso els meus drets com a persona, no com a negre”, assegura el Sam, que considera que persones com Luther King s’han jugat la vida per “promoure el reconeixement de la gent negra”, com d’altres ho han fet amb el feminisme i els drets laborals. “Arribar a sentir que ets part d’una comunitat a vegades és difícil”, explica el Sam, que recorda que és important que els immigrants trobin “clarianes” o “portes obertes” quan volen formar-ne part. És president de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya i li preocupen els discursos xenòfobs d’alguns polítics i mitjans de comunicació. Troba a faltar persones negres a l’esfera pública, però subratlla que aquest espai s’ha de guanyar amb el reconeixement i no per un tema d’imatge.

Quan algú li diu que és racista, ell respon: “El problema el té vostè, no jo”. I denuncia que persisteix un racisme subtil. “Quan he vingut a la redacció, no he dit: «He quedat amb el blanc». Però potser algú ha dit: «Ja ha arribat el negre»”. De fet, el Sam pronostica: “El dia que s’accepti que tots els ciutadans som iguals, ja no farem aquesta entrevista”.