Segons referèndums al Regne Unit
La precampanya europea ha començat al Regne Unit sense saber, encara, si acabaran participant o no en les eleccions al Parlament Europeu del mes de maig. El Brexit s’ha convertit en l’última gran demostració del nivell d’europeïtzació dels britànics, ironitzava fa uns dies el professor del King’s College de Londres Anand Menon. La complicada negociació per desfer el Regne Unit de la Unió Europea és la prova més evident de fins a quin punt la integració dels britànics a la UE era més profunda del que es pensaven. Tampoc el Parlament britànic s’havia hagut d’ocupar mai tant de qüestions europees com en aquest últim any de votacions sobre les negociacions de sortida.
I ara, en ple bloqueig polític, els conservadors són incapaços de trobar la manera d’evitar l’espectacle surrealista d’haver d’organitzar a casa una campanya europea per posar les urnes i tornar a enviar eurodiputats a Brussel·les i Estrasburg. La ironia més gran de totes és la resurrecció de Nigel Farage, l’home que ha viscut políticament del seu sou d’eurodiputat i que va convertir l’Eurocambra en una plataforma mediàtica del UKIP al servei d’un discurs euroescèptic que va acabar portant David Cameron a convocar el referèndum del Brexit. Després d’haver aconseguit treure el Regne Unit de la UE, Farage s’inventa un nou partit per presentar-se a les eleccions del maig. Una enquesta de YouGov feta immediatament després de l’anunci del Partit del Brexit assegurava que Farage tornaria a ser el líder de la força més votada entre els britànics per al Parlament Europeu.
Tot i que altres enquestes li rebaixen les expectatives i el col·loquen en segona posició després dels laboristes. També ha presentat campanya el partit Change UK, la nova formació que ha aglutinat antics representants tories i labours desencantats amb una polarització que aboca el país a una sortida sense acord. Si com escriu l’historiador britànic Timothy Garton Ash, el 23 de maig ha de ser el segon referèndum del Brexit, la incertesa encara el fa del tot imprevisible. El vot proeuropeu corre el risc de quedar fragmentat en diferents opcions, cosa que faria impossible fer-ne una lectura en clau remain. En el millor dels casos, els resultats de les eleccions europees servirien per avaluar el cost polític de l’espectacle de la (no) ratificació de l’acord negociat per Theresa May.
Escòcia s’avança
En l’impàs del desacord, l’escenari polític britànic es fa una mica més complex. L’aparició de nous partits polítics i, sobretot, l’anunci des d’Escòcia de promoure un segon referèndum d’independència per a la primavera del 2021, demostren que el nivell de fragmentació del Regne Unit encara no ha tocat sostre.
Si la por de quedar fora de la UE va pesar en el referèndum del 2014, l’amenaça d’una sortida caòtica accelera la decisió d’una Nicola Sturgeon que fa només uns mesos demanava paciència al seu partit i esperar que la boira del Brexit s’hagués desfet. Però l’emboirament britànic és cada cop més espès i les possibilitats d’imposició d’un Brexit dur són cada cop més altes. “Escòcia hauria de ser una força pròspera dins d’Europa. En canvi, ens enfrontem a la possibilitat que ens obliguin a quedar-ne als marges”, deia dimecres la primera ministra escocesa. La sort del Regne Unit continuarà lligada als referèndums.
