07/03/2020

Criminals d’americana i corbata

3 min
Criminals D’americana i corbata

PeriodistaElls fugen de les bombes. Nosaltres els rebem a trets. Europa, erigida en referent moral del món, va perdre el nord fa molt de temps encara que fingeixi seguir defensant uns principis que no té. O que només aplica depenent de la nacionalitat.

La Unió Europea s’ha convertit en un agressor d’americana i corbata, en un elegant criminal convençut de la seva superioritat que no dubta a gasejar nens. On hi hagi unitat i fortalesa de la UE, que s’apartin els drets humans. La policia grega dispara als refugiats, els bombardeja amb gasos lacrimògens, es permet rapinyar farcells, telèfons, sabates i cinturons en un exercici estremidor d’impunitat, mentre les patrulleres marítimes disparen per espantar les pasteres, sumant noms a la interminable llista de víctimes d’aquest gran cementiri en què hem transformat la Mediterrània.

L’entusiasme de Brussel·les davant les tàctiques d’Atenes per repel·lir els refugiats -ha qualificat Grècia d’escut d’Europa, insinuant que el continent necessita protecció per mantenir allunyades les víctimes de les guerres que alimentem amb la nostra inacció, si no amb una participació activa o la venda d’armes- l’ha portat a enviar 700 agents, vaixells i patrulles extres per ajudar els policies locals a defensar-se d’un enemic tan formidable: un exèrcit d’esparracats, esgotat, compost de civils sense esperança. Als uniformats s’hi sumen els mal anomenats vigilants, patrulles feixistes alliberades de lligams morals en aquests temps en què s’ha normalitzat la maldat i que s’envalenteixen davant els refugiats, activistes i periodistes que tracten d’obrir acta de la nostra pròpia inhumanitat.

Erdogan fa política a costa de vides i esperances. Després de la garrotada de les morts turques a Síria -almenys 34 soldats han perdut la vida en les últimes setmanes en bombardejos de Damasc, amb el suport de Moscou-, l’autòcrata turc necessita accions que cridin l’atenció que recuperin la confiança de la dividida opinió pública, fastiguejada de la implicació turca en un conflicte destinat al fracàs. I res més fàcil que recórrer a la carta dels refugiats, una càrrega que llasta Ankara des de fa anys i que amenaça d’agreujar-se exponencialment des de l’ofensiva contra Idlib, l’última província insurrecta i refugi atroç d’1,5 milions de desplaçats de guerra, que es veuen acorralats entre el règim sirià, l’aviació russa que dona suport a Damasc i la frontera fins ara fortificada d’Ankara.

No és just que Turquia absorbeixi més víctimes que se sumen als 3,7 milions de refugiats d’una matança, la de Síria, alimentada per la indiferència occidental. Síria, com ho van ser Bòsnia, Ruanda, l’Iraq o Palestina, hauria de ser una responsabilitat de tots, almenys mentre la comunitat de nacions sigui incapaç de frenar un dictador criminal. Girar el cap a una banda no eximeix de les responsabilitats subscrites en acords internacionals que obliguen a prestar auxili, com passaria si presenciem un accident. I les donacions que financen els projectes de l’ONU, el govern turc i les ONG dedicades als refugiats no garanteixen la subsistència dels desplaçats: tot just cobreixen la supervivència d’una comunitat sota trauma i en permanent situació de desemparament.

No sé què resulta més repugnant: el fet que Erdogan faci política a costa dels refugiats, enganyant-los per creuar a territori hostil sabent que podrien pagar-ho amb la seva vida, o que la UE estigui costejant -ha promès 1.000 milions extres, que se sumen als 6.000 milions pactats el 2016- un autòcrata caracteritzat per reprimir qualsevol indici de dissidència i aliar-se amb extremistes islàmics, per no assumir la seva responsabilitat cap als que fugen de conflictes. La inhumanitat i la pèrdua de nord moral s’estenen com una maleïda pandèmia de maldat en els autoqualificats països desenvolupats, presos de la por al desconegut i de perdre el seu preuat statu quo. No sortirà gratis: darrere de tanta maldat només s’hi pot amagar l’infern.

stats