La revolució al món àrab, un somni en hores baixes

BarcelonaEls tunisians commemoren aquest dimarts el tercer aniversari de la caiguda de Zine El Abidine Ben Ali, derrocat per una revolució sense precedents al nord d'Àfrica. Per primera vegada un poble àrab es desfeia d'un dictador i es convertia en un exemple per a egipcis, libis, iemenites i sirians. S'encetava una nova pàgina de la història en aquesta regió del món que semblava esgotada després de dècades de colonialisme i dictadures. Però si aleshores la pregunta era quin seria el pròxim dèspota a caure, avui, al contrari, el dubte és què es podrà salvar d'aquell somni de democràcia i justícia social.

La contrarevolució guanya terreny

"Estàvem tan concentrats en la revolució àrab que ens vam oblidar del gran potencial de la contrarevolució", reconeix a l'ARA Jean Pierre Filiu, professor d'estudis del Pròxim Orient al Sciences Po de París. La guerra civil a Síria n'és l'exemple més clar. "Creia que ja ho havia vist tot dels dictadors àrabs: la seva perversitat, la seva brutalitat, la seva ferocitat. Però encara subestimava la seva disposició a cremar literalment els seus països per aferrar-se al poder absolut. El règim de Baixar al-Assad, que ha expulsat de casa seva un terç de la població, s'ha posat en el primer lloc d'aquesta classe assassina de tirans àrabs".

L'altra cara de la contrarevolució és Egipte, després del cop militar del 3 de juliol que va deposar l'islamista Mohammed Mursi, el primer president elegit a les urnes de la història del país. La seva organització, els Germans Musulmans, ha estat il·legalitzada, i després de les massacres de l'agost contra els campaments dels seus seguidors, la repressió s'ha estès als activistes de l'esquerra, com els joves del moviment del 6 d'Abril o militants dels Socialistes Revolucionaris, uns grups que van encapçalar el moviment que va derrocar Mubàrak i que ara són jutjats per organitzar protestes.

"No és fàcil saber si Egipte encara està en transició: els actors més significatius de la revolució són víctimes de l'agressió deliberada del poder militar, i la comunitat internacional ho accepta", conclou Lurdes Vidal, analista de l'IEMed. Avui està previst un referèndum per a la nova Constitució, rebutjada pels Germans Musulmans, i no s'està complint el full de ruta del general Al-Sissi per celebrar eleccions.

El fracàs de l'experiència de govern dels islamistes

Derrocats els dictadors d'Egipte i Tunísia, tots dos països es van encaminar cap a la celebració d'eleccions, que van guanyar els islamistes fent valer les xarxes socials que havien construït des de la clandestinitat. Cap altra força política del bàndol revolucionari estava preparada per a les urnes. Els Germans Musulmans a Egipte i Ennahda a Tunísia es van prendre el triomf electoral com un xec en blanc i van practicar una política econòmica neoliberal alhora que es feien un espai en l'aparell de l'estat sense trencar el poder del vell règim. L'islamisme polític, que era l'esperança dels sectors populars, aviat es va treure la careta i va respondre a les protestes amb repressió. La mobilització a Egipte del 30 de juny contra Mursi va ser fins i tot més massiva que les protestes contra Mubàrak. I l'exèrcit va aprofitar l'ocasió per erigir-se en salvapàtries amb el suport de la dreta liberal i del nasserisme.

Líbia és l'únic país on els islamistes no van guanyar les eleccions, però el govern provisional liberal sorgit de les urnes és poca cosa més que una entitat virtual. Dissabte va ser assassinat el viceministre d'Indústria a Sirte. El resultat de l'herència d'un règim com el de Muammar al- Gaddafi, que havia anul·lat tota estructura política, sindical o de la societat civil, i el derrocament amb una intervenció armada estrangera han donat peu a un país sotmès al caos, sota control de les milícies que responen a les lleialtats locals. Els amazics, que van ser claus en el derrocament de Gaddafi, no aconsegueixen que les noves autoritats reconeguin la seva identitat.

L'excepció tunisiana: el desallotjament pactat

A Tunísia, els assassinats de militants d'esquerra van desencadenar una mobilització sense precedents que responsabilitzava el govern islamista d'ordenar o encobrir els crims polítics. Però, a diferència d'Egipte, la intervenció de la Unió General de Treballadors Tunisians, d'acord amb la patronal i la UE, ha permès un gran pacte en forma de cop tou per forçar el govern islamista a cedir el poder, aprovar una nova Constitució que comptarà amb un ampli consens de les forces de l'Assemblea i convocar eleccions. Els islamistes han cedit el govern a canvi de mantenir la majoria a l'Assemblea Constituent. Un executiu provisional ha de portar el país a unes eleccions legislatives i presidencials que han de tancar formalment la transició, després de gairebé dos anys de paràlisi política i amb una profunda crisi econòmica.

L'esquerra del Front Popular ha avalat aquesta sortida en un pacte amb les forces reciclades del vell règim organitzades en el partit Nidah Tunis. "La mala notícia és que aquesta normalització democràtica prematura ha deixat fora tots els sectors socials que van fer la revolució, en un moment en què la situació econòmica i social, amb una inflació galopant, alimenta alhora les nostàlgies de l'antic règim, la influència salafista i la revolta permanent", explica Santiago Alba, escriptor i filòsof establert a Tunis.

Al-Qaida reneix de les seves cendres

Les revolucions àrabs van suposar un fort cop per a Al-Qaida: la mobilització popular massiva i pacífica aconseguia en qüestió de setmanes el que la xarxa terrorista no havia aconseguit en deu anys d'atemptats. "Que islamistes de diverses tendències hi participessin era com una bufetada a la cara per a Al-Qaida", escriu el politòleg Marc Lynch a la revista Foreign Policy. "Si les revolucions haguessin portat transicions democràtiques, el cop per a Al-Qaida hauria pogut ser fatal". Però la història fins ara no ha anat així: el cop militar a Egipte ha recuperat els pitjors moments del vell règim i ha tornat a marginar les bases islamistes, els grups extremistes s'han fet forts en la paràlisi política del Iemen, Líbia i Tunísia, i Síria s'ha convertit en un nou camp de batalla per al jihadisme, aquesta vegada contra l'enemic xiïta. "El fracàs de la majoria d'aixecaments ha sigut un regal extraordinari per a Al-Qaida: ha restaurat el potencial dels seus arguments, li ha permès guanyar espai per operar i ha debilitat els seus rivals polítics islamistes", conclou Lynch. La xarxa terrorista de Bin Laden, però, és avui una amalgama de franquícies sense una direcció centralitzada. La clau serà, doncs, l'evolució del procés polític en aquests països.

La revolució siriana, aïllada del món

Si inicialment les potències europees i els Estats Units havien donat suport -més moral que material- als rebels sirians, l'estabilitat regional s'ha avantposat als principis democràtics. Les tensions sectàries a l'Iraq -on el govern post-Saddam ha marginat els sunnites- i al Líban contagien també la guerra de Síria, i ara Occident deixa clar que la sortida passa per una entesa política amb el règim de Baixar al-Assad. En el procés hi jugarà un paper clau l'Iran, que acaba d'acceptar un acord per frenar el seu programa nuclear. "L'Iran pot obrir vies per desencallar la situació a Síria, però hi ha tants conflictes complexos i superposats que difícilment hi haurà una solució: l'acord de tothom és evitar el mal major que representa l'amenaça jihadista, i això vol dir un acord amb Al-Assad", apunta Vidal. Aquest és l'objectiu de la conferència de Ginebra del 22 de gener.

Malgrat tot, el retorn al vell ordre no és tan fàcil

Què queda, doncs, del somni dels que van sortir al carrer al crit de "Dignitat, llibertat i justícia social"? "Els contrarevolucionaris poden tenir els mitjans per reprimir la protesta -explica Rosa Balfour , investigadora del European Policy Center-, però és molt difícil destruir les llavors del canvi que s'han plantat. Tres anys després de les revolucions, molts alerten contra l'optimisme exagerat. Potser no hi ha un camí inexorable per a la democràcia, però hi ha aspiracions i gent disposada a lluitar per elles". "I Europa -afegeix- massa sovint està confosa amb les seves preocupacions per l'estabilitat i la seguretat en lloc d'afavorir el canvi a la regió".