El superpoder que desitjaria Obama
Al'horitzó de Washington hi ha grues d'obra pública, que en els temps que corren són una demostració de poder. L'obra més gran és la de la nova línia platejada del metro, que connectarà el centre amb l'aeroport internacional Dulles per una via de trenta-set quilòmetres a l'aire lliure que s'està construint sobre la mitjana de l'actual autopista (que més que una mitjana sembla un prat per anar-hi a fer un pícnic: ja diuen que els americans van inventar el cinemascope perquè els cabessin els paisatges).
Les grues de Washington transmeten confiança en el futur, amb el seu ritme propi, indiferent a la missatgeria electoral d'aquests dies.
Romney, que està doblant Obama en anuncis a la televisió, repeteix incansable que l'atur és del 8%. El president, per fer oblidar l'atur del 8%, continua demanant a Romney que ensenyi més declaracions de renda. Per entendre el nivell: divendres, la notícia va ser una promesa del mànager de la campanya demòcrata a Romney que si revela el que ha pagat els últims cinc anys, ja no el criticaran més per no mostrar tot el seu historial fiscal. Romney hi va mig picar i va admetre que paga al voltant del 13%. Obama ha pagat el 20,5% el 2011 i el 26% el 2010. La diferència és que els ingressos de l'aspirant procedeixen de rendes del capital, i les del president, en bona part, de les vendes dels seus llibres.
I aquí ve la bona: la mercaderia informativa que administren les respectives campanyes té tan poca substància que quan els candidats llegeixen el que els periodistes de la caravana escriuen d'ells, no els agrada la imatge que en transmeten, i eviten les rodes de premsa, sota l'acusació que els periodistes no pregunten del que la gent vol sentir sinó de les misèries de la cursa electoral (que els mateixos caps de campanya fomenten).
Aquesta setmana corria un acudit per Washington: "Quan Obama va concedir l'última roda de premsa, Tom Cruise i Katie Holmes vivien junts i LeBron James encara no havia guanyat cap anell de la NBA". Per a desesperació dels periodistes de política nacional, Obama busca el públic que no segueix la política, i es deixa entrevistar en programes lleugers i locals.
En un despertador de l'emissora KOB-FM de Nou Mèxic va explicar que li agraden els clàssics: Stevie Wonder, Marvin Gaye i Earth, Wind & Fire, i a la pregunta més difícil ("quin superpoder li agradaria tenir?") va respondre que "parlar qualsevol llengua". Quan Obama va penjar, la copresentadora Kiki Garcia va dir: "Acabo de flirtejar amb el president dels Estats Units". La campanya d'Obama està transmetent sense cap complex la preocupació que els causa que per tercer mes consecutiu Romney estigui recaptant més diners que ells. L'últim correu no pot ser més clar: "Faràs una donació de tres dòlars o més? Si guanyo aquestes eleccions serà pel que tu vas fer".
El segon de Romney
Mentrestant, el recentment escollit Paul Ryan encara no ha agafat el to mitiner . Camisa de quadres, amb el coll de la samarreta blanca sortint per sota, ja ha après a dir allò de "A Obama li importa més la pròxima elecció que la pròxima generació". Fa una apel·lació racional a l'austeritat en la despesa, més atent al que diu que a com ho diu, llançant llambregades insegures als papers i recitant com de memòria. I va tastant el pa que s'hi dona. El New York Times va editorialitzar aquesta setmana sobre "el pelegrinatge de Ryan al palau del joc de Las Vegas de Sheldon Adelson": "No va permetre periodistes, potser perquè la campanya no volia que Ryan contestés preguntes incòmodes sobre les múltiples investigacions federals que s'estan fent a l'empresa que hi ha al darrere de la riquesa del senyor Adelson".
Diners, anècdotes i atacs. I encara falten vuit dies per a la convenció republicana, que hauria de ser l'inici del canvi de to d'una campanya gens inspiradora.
