Polònia, país sobre el qual plana l’article 7 de la Constitució europea per la seva deriva antidemocràtica, també és en el punt de mira dels demòcrates europeus davant l’intent de reescriure la història de la seva relació amb la comunitat jueva: penes de presó a qui gosi assenyalar els polonesos com a col·laboradors de l’Holocaust. Però tot i el dolgut to oficial, els fets parlen. Els més de 60.000 manifestants que van omplir els carrers de Varsòvia l’11 de novembre s’avançaven al centenari de la resurrecció de Polònia, investint-se d’un patriotisme pròxim al feixisme. És el nacionalisme que més agrada a l’ex primer ministre Jaroslaw Kaczynski, per a qui l’altra data mítica és l’1 d’agost del 1944, el dia de la insurrecció de Varsòvia contra els nazis, que acabarien trinxant la ciutat, mentre a l’altra banda del riu Vístula l’Exèrcit Roig s’ho mirava i deixava per a les tropes de Hitler la feina bruta que a Stalin li feia mandra assumir.
Així doncs, les vagues, la taula rodona i les eleccions parlamentàries del 1989 guanyades per Solidaritat -la derrota del comunisme polonès- representen per a Kaczynski un patriotisme postís. Per a ell, l’autèntica democràcia és la que es construeix degradant la independència del poder judicial, i alhora imposa revisions de la història que sintonitzen amb la banalitat del mal. ¿Polonesos denunciant els seus veïns jueus?, ¿la gent morint-se i els cadàvers en descomposició dies i dies a les voreres?, ¿milers de persones amuntegades a la Umschlagplatz esperant trens a Treblinka? Què pretenen aquests europeus?, repliquen. I s’exculpen: a Polònia hi ha una petita ciutat que es diu Oswiecim i no tenim cap culpa que els alemanys n’hi diguessin Auschwitz. Tot i l’amnèsia i la maldat del negacionisme, a Polònia hi va haver 7.000 justos que van ajudar a salvar més de 30.000 jueus.
¿Però Polònia és l’única que ha cedit a la temptació d’esborrar els seus episodis criminals? La historiadora Anne Applebaum recomanava per Twitter un article del diari liberal israelià Jerusalem Post que es limita a assenyalar fets: no és només la llei polonesa, també hi ha una llei ucraïnesa del 2015 que, amb l’argument de voler salvar la memòria dels combatents antisoviètics, passa de puntetes sobre la responsabilitat d’aquells partisans ultranacionalistes, aliats dels nazis, en l’execució de la “solució final del problema jueu” en territori d’Ucraïna.
I abans de les d’Ucraïna caldria mirar-se les lleis de les repúbliques bàltiques, sobretot les de Letònia i Lituània, un assaig de malabarisme equidistant per assenyalar els crims de Hitler i de Stalin sense entrar en la qüestió antisemita: 250.000 víctimes jueves a Lituània i 70.000 a Letònia, moltes d’elles assassinades per les milícies aliades dels nazis. L’Holocaust va tenir, doncs, executors que van prendre el relleu del III Reich. Qui s’enrecorda del compromís antifeixista dels jueus de l’URSS? ¿Algú té a la memòria Solomon Abràmovitx Lozovski, jueu i membre del PCUS, empresonat, torturat i executat l’agost del 1952 amb 13 membres més del Comitè Jueu Antifeixista? Poc després li tocaria el torn al secretari general del PC txecoslovac, el jueu Rudolf Slansky, contra el qual el president de la república, Klement Gottwald, va organitzar una causa general per un suposat “complot titoista”. L’estat intentava tapar els casos de corrupció i mal govern. Slansky seria condemnat i penjat amb 14 membres de la direcció del PC txecoslovac. 11 eren jueus.
