OBSERVATORI D'EUROPA

La unitat hongaresa

El 2020 serà, per a Viktor Orbán, l'any de la nostàlgia. El govern hongarès es prepara des de fa mesos per ressuscitar els fantasmes del passat i fer del centenari de la firma del Tractat del Trianon l'excusa perfecta per reforçar la seva retòrica nacionalista i alimentar el sentiment de pèrdua i greuge per una tragèdia imperial que intenta rescabalar des de la seva arribada al poder. Abans del 1920, les fronteres d'Hongria desbordaven els límits actuals i s'endinsaven en territoris que avui són part de Romania, Eslovàquia, Àustria, Polònia, Croàcia o Sèrbia. Però la sort dels perdedors de la Primera Guerra Mundial, decidida a Versalles, es va traduir en un tractat que va retallar el territori i la població d'Hongria a més de la meitat i li va usurpar les mines d'or, plata, mercuri, coure i sal, i bona part de les mines de carbó i ferro que hi havia dins les seves fronteres.

Una amputació que molts historiadors hongaresos continuen considerant un trauma nacional i, durant molt de temps, també un tabú polític que Viktor Orbán va treure de l'armari per recuperar la idea de la gran Hongria. Des del 2010, el 4 de juny, dia de la firma del Tractat del Trianon, és una festa d'unitat nacional a Hongria. Aquell mateix any, un Orbán retornat al poder ja va aprovar una llei que oferia la possibilitat d'accedir al passaport hongarès als 2 milions i mig de magiars que viuen en territoris estrangers. Des d'aleshores més d'un milió de persones s'hi han acollit i voten fidelment per la continuïtat del líder de Fidesz i les subvencions anuals que atorga a la diàspora hongaresa.

Els contorsionismes geogràfics i culturals imposats pels vencedors de la Gran Guerra se sumen als greuges recents d'una regió que, segons explica el pensador búlgar Ivan Krastev, s'ha sentit “occidentalitzada” per imperatiu legal, obligada a imitar unes democràcies liberals i a copiar un model d'integració europea que anava mutant a la mateixa velocitat que polonesos, hongaresos o txecs sentien que la suposada “normalitat” de l'Europa comunitària no representava la realitat dels seus països. “Fa vint anys, aquí a l'Europa central, pensàvem que Europa era el nostre futur. Avui pensem que nosaltres som el futur d'Europa”, deia Orbán en un discurs revelador pronunciat l'estiu del 2017. Es considera el defensor de les seves arrels cristianes, d'unes societats culturalment i ètnicament homogènies i d'uns valors ultraconservadors.

L'estiu del 2018, el Parlament hongarès va votar una reforma de la constitució per incloure el deure de protegir la cultura cristiana. Aquest novembre passat, el primer ministre apareixia acompanyat dels caps de les principals confessions cristianes del país per inaugurar el nou Puskás Arena de Budapest, l'últim gran estadi construït des de la seva obsessió pel futbol i les obres faraòniques (pagades en bona part amb fons europeus).

El govern hongarès ha encarregat ara una escultura gegant per commemorar el centenari del Tractat del Trianon, que ja està en construcció davant la seu del Parlament. Una gran rampa de pedra de 100 metres de llarg que portarà gravats els noms de les 13.000 ciutats i pobles que van canviar de mans després de Versalles.

Orbán vol recuperar el passat en un any clau per al seu futur europeu. L'any que la UE ha de decidir el pròxim pressupost comunitari, que representa entre el 2,5 i el 3% del PIB d'Hongria pel volum dels fons que rep de la Unió. Un estímul vital per a un país que continua mantenint un dels creixements econòmics més importants de la UE, per sobre del 5%, però que, políticament –malgrat l'estratègia d'anunciar un “any d'unitat nacional” i d'incrementar la persecució a la dissidència–, comença a presentar esquerdes evidents.