Els veterans ucraïnesos, l'altre preu de la guerra

KíevEn un soterrani de Kíev, un grup de veterans miren d’oblidar la guerra a ritme de tango. “Després d’haver viscut amb el so de l’artilleria això és música celestial per al cos i l’esperit”, comenta un d’ells. Fa uns mesos combatien contra els separatistes pro-russos a l’est de l’Ucraïna. Ara intenten reintegrar-se a la vida civil i superar els traumes. “El tango ajuda perquè t’obliga a escoltar el teu cos i perquè et permet abraçar una altra persona”, explica el professor de ball Oleksi Havris.

Ell mateix va passar 13 mesos al front, a la regió de Lugansk. “El pitjor és viure sota el foc d’artilleria, amb la por al cos, dia i nit, sense saber si et despertaràs viu”, recorda. Quan encara era al front va convèncer els seus superiors perquè li deixessin organitzar un curs de tango a la rereguarda. “La gent es divertia i tornava a somriure, encara que només fos una estona”, diu. Un cop desmobilitzat, va convidar tots els veterans a fer cursos gratuïts a la seva acadèmia. “Cada classe cuiden una mica més el seu aspecte, i això és un bon senyal”, conclou.

A Ucraïna proliferen les iniciatives particulars per ajudar els veterans. La societat sap que les autoritats no estan preparades per a les necessitats -mèdiques i psicològiques- dels soldats que tornen del front. Es calcula que en dos anys de guerra s’han mobilitzat 250.000 homes, 110.000 dels quals ja han tornat a casa. I el procés de readaptació es difícil. “Arribes a la ciutat i veus que la gent fa vida normal: estudien, miren el futbol, van a discoteques. I tu recordes els teus companys enmig d’un atac o travessant un camp de mines. No entens res”, explica el veterà Igor Khododilo.

Segons el ministeri de Defensa, s’han registrat 170 suïcidis entre veterans des que va començar la guerra. Però la xifra podria ser molt més alta perquè molts casos s’oculten per vergonya. De la mateixa manera, molts rebutgen l’ajut psicològic perquè està mal vist. I massa sovint es refugien en l’alcohol i les drogues. “És una forma d’anestèsia. Ajuda a desconnectar el cervell. Comences a beure al front perquè tens por, i després continues perquè recordes escenes dantesques”, explica l’Ígor sense poder evitar una llàgrima.

Una vida ‘normal’

Es va passar 18 mesos evacuant ferits. Ningú, ni la seva família ni els seus amics, va entendre per què es va fer voluntari. Les coses li anaven bé, tenia una empresa i bons ingressos. La guerra va ser dura, però el que no s’imaginava és que tornar a casa podia ser tan difícil. Quan l’ONG Companys d’Armes el va localitzar, havia tocat fons. Les teràpies el van ajudar a comprendre que vivia un procés normal. “L’ansietat, la ràbia, el sentiment de ser al lloc equivocat, els malsons… Són reaccions lògiques”, explica Ivona Kostina, una de les fundadores de l’organització. Als 17 anys ja transportava medicaments al front com a voluntària i en un d’aquells viatges el seu cotxe es va espatllar i va haver de passar sis dies entre els soldats. “Vaig parlar molt amb ells i al final sempre sorgia la mateixa pregunta: i desprès, què?”, recorda.

Ara ajuda els veterans a afrontar l’estrès posttraumàtic i a evitar que caiguin en la marginació. “Quan marxes al front et tracten com un heroi, però quan tornes ningú es preocupa per tu. En el millor dels casos et donen les gràcies i diners”, explica el psicoterapeuta Artiom Denisov. “Al front ets necessari, però quan tornes fas por”, afegeix.

Segons un estudi del ministeri de la Defensa britànic, un de cada vuit soldats que tornen d’un conflicte comet un acte de violència. A Ucraïna, l’organització no governamental La Strada ha constatat que a cada desmobilització el nombre de trucades telefòniques denunciant casos de violència domèstica augmenta fins a quinze vegades.

Als problemes psicològics s’hi sumen les ferides físiques. Segons les Nacions Unides, el conflicte ha deixat gairebé 10.000 morts i més de 20.000 ferits. En molts casos, els veterans presenten amputacions o discapacitats que condicionaran la resta de la seva vida. I per si amb això no n’hi hagués prou, la burocràcia per accedir als tractaments es pot convertir en un malson.

Aconseguir una cadira de rodes o una pròtesi pot implicar mesos d’espera. I a més, el veterà haurà de demostrar que ha combatut. “El problema és que molts es van enrolar als batallons de voluntaris i no són reconeguts com a membres de l’exèrcit ucraïnès”, explica Katerina Dorokhina, especialista en pròtesis. I la corrupció també entra en joc: “Alguns oficials els demanen diners per acreditar que van combatre a la guerra”, denuncia.

Que l’estat faci el seu paper

Per als voluntaris i els professionals que ajuden els veterans, és imprescindible que l’estat assumeixi el control de tota aquesta situació. “Si no actuem ara, es convertirà en un problema per al país. Tindrem una societat malalta”, alerta la psicòloga Larisa Kadurina. Mentrestant, una guerra de baixa intensitat continua a l’est del país i deixa cada dia un degoteig de més morts i ferits.