13/03/2020

Carta a la casa: 'La sort de tenir una casa'

2 min
Carta a la casa: 'La sort de tenir una casa'.

Casa. Quina sort tenir-ne una. Casa, en el sentit de sostre. Un pis, un apartament, una llar. Tant és que sigui llogada, compartida o de propietat. Vull dir un lloc amb una porta que puguis tancar i un pany per passar la clau i pensar que aquella porta i aquell pany et protegiran del que passa a fora.

M'agradaria arrencar la pell d'un edifici qualsevol d'una ciutat qualsevol de Catalunya, eliminar les façanes –com Francisco Ibáñez a 13, Rue del Percebe o Georges Perec a La vie, mode d'emploi– i poder veure i explicar què hi passarà aquests dies, a dins. Per la teoria del pèndol, tot el brogit que ara no sentim als carrers serà a l'interior de les cases. Pisos que bulliran com olles a pressió. Llars reconvertides en búnquers per protegir-se d'un enemic exterior i microscòpic, els avenços alarmants del qual ens són retransmesos minut a minut per la ràdio, les xarxes, la tele i les edicions digitals dels diaris, que consumim (sense moderació) des de les nostres madrigueres.

El món està fet d'una suma d'obligacions, necessitats i estímuls perquè surtis de casa. Però aquests dies un problema de salut pública –que hem menystingut clamorosament fins que no ens ha caigut a sobre– ens reclou en el nostre espai més privat. No us mogueu de casa, ens diuen. I això ens sembla que no és vida, perquè la vida ens han ensenyat que és allò que passa més enllà de les nostres quatre parets. La temptació és allà fora, on hi havien de passar tantes coses que tot el que s'ha cancel·lat els propers 15 dies serà impossible encabir-ho en els altres 351 d'aquest 2020.

Venen setmanes en què la vida haurà de ser allò que passi a dins de les cases. I cada casa és un món. Uns, alliberats de pressions, esperen viure-ho com una desconnexió en un hotel-spa. Tenir temps per a allò que sempre et sembla que no en tens. Com a casa, enlloc. Per a uns altres, en canvi, l'estat d'alarma els sembla una clausura asfixiant. Els faltarà l'aire, els caurà la casa a sobre i, amb ella, tots els problemes cronificats que porten anys fent veure que no existeixen marxant-ne ben d'hora i tornant-hi ben tard.

El coronavirus no fa distincions segons el codi postal. Afecta persones de totes les classes, però no totes tenen la mateixa casa. N'hi ha que ni tan sols disposen d'un sostre per refugiar-se de l'amenaça invisible. La casa és un dels primers somnis infantils que ens fan dibuixar a classe. I a l'hora del pati, quan juguem a tocar i parar, només hi ha una paraula que ens salva. Casa.

P.D. I per als que aquests dies es cansin d'estar-se a casa, que pensin que a alguns ja els agradaria ser al seu lloc i no poden. Una abraçada als treballadors dels serveis públics i, sobretot, al personal sanitari.

stats