Sant Josep sense crema

A casa no hi havia cap Josep, però la mare no fallava en un dia com avui: per postres, la crema. Hi havia com un sentit del deure ritual en el compliment de la tradició. Puc veure encara els petits canons marronosos de canyella traient el cap, mig submergits en aquell mar dolç i groc, i una pell pelada de llimona plantada en un extrem de la safata que apareixia a taula entre lloances del meu pare, després d'haver menjat el tall. Que no fos festa laboral importava poc a casa, perquè Sant Josep no era un nom més al santoral, i encara avui, cada cop que arriba el 19 de març hi penso. Els pares ja fa temps que no hi són, i aquests dies reconec que més m’estimo que no hi siguin. Em fa mal la crueltat amb què el coronavirus s’acarnissa amb la gent gran.