Aproximació al fenomen dels desenfocats

ELS QUE SOM valencians o balears estem acostumats a conviure amb una estranya tribu de persones que, sense ser obertament hostils, viuen completament alienes a totes les manifestacions culturals en llengua no castellana i no s'expressen en cap altre idioma. Són espècimens capaços de dissertar sobre la desaparició de les llengües amazòniques o sobre el problema kurd, però totalment impossibilitats d'adonar-se que davant dels seus nassos també es desenvolupa un conflicte nacional latent. Fins i tot han arribat a interioritzar que, de tant en tant, han de tenir contacte visual o auditiu amb un altra llengua, però en cap cas ho codifiquen com la prova de l'existència d'una cultura amenaçada per una altra de molt més forta, sinó com una característica més o menys folklòrica de la realitat espanyola. Són persones que si viatgen a Islàndia aprendran a dir quatre coses en islandès, però mai faran el mateix esforç per comunicar-se amb un indígena. Tenen el cervell formatejat per ignorar un conflicte que, al seu parer i per als seus ulls, simplement no existeix. A aquest col·lectiu digne d'estudi jo els dic els desenfocats, una mena de població flotant que conviu entre nosaltres però que no ens veuen tal com som sinó tal com ells pensen que som, és a dir, com ells.

Aquesta tribu també era nombrosa a Catalunya abans que el procés irrompés a les seues vides i els obligués a reenfocar les ulleres. El desenfocat tenia una vida molt còmoda, ja que mentre es dedicava a pontificar sobre la crisi de valors a Europa o la qüestió eslava, no havia de mullar-se sobre el seu propi tema. I ara, quan ja no hi ha escapatòria possible, quan són interpel·lats pels seus col·legues cosmopolites per això que passa aquí, el desenfocat es troba que en sap més del Kurdistan que del que li ocorre al seu veí d'escala. I alguns, no tots, reaccionen malament. Molt malament.