Un ball de cadires per repartir el poder europeu
El lideratge de Merkel perd força mentre Cameron posa rumb a la sortida de la UE
BarcelonaLes eleccions europees van redibuixar Europa i ara tocar ressituar-se. Tothom busca el seu lloc en aquest nou escenari, en què qüestionar la UE ha deixat de ser un tabú. La partida arrenca amb el repartiment dels càrrecs europeus, un ball de cadires que garanteix pes, i influència, en una Europa en reconstrucció.
L’ocàs de Merkel?
‘Der Spiegel’ diu que la cancellera plegarà abans d’acabar el mandat
Angela Merkel fa avui 60 anys i ho celebrarà amb una festa a la seu de la CDU a Berlín. El setmanari Der Spiegel es va encarregar ahir d’animar les converses de la trobada amb una àmplia informació titulada: “Merkel està pensant a dimitir?” La publicació assegurava que de la qüestió se’n parla obertament al seu entorn i que ella mateixa ha donat a entendre alguna vegada que no ho descarta. Merkel no vol repetir l’error dels dos cancellers que van tenir la mateixa projecció que ella: Konrad Adenauer i Helmut Kohl. En lloc de plegar en el millor moment i passar així a la història, cap dels dos va abandonar la cancelleria voluntàriament. “Angela Merkel preferiria fer-ho de manera diferent”, deia Der Spiegel. Amb un inèdit 77% de suport popular i amb la benedicció de les urnes el setembre passat, Merkel afronta la nova etapa europea pensant en aquest possible relleu i assumint que el seu poder a la UE -el mateix procediment d’elecció de Juncker no la va acabar de convèncer del tot- està minvant.
Cameron posa un peu fora
La remodelació de l’executiu és una aposta per la sortida de la UE
La crisi de govern que David Cameron ha executat aquesta setmana ha sigut molt més que un reajustament polític. Diversos diaris anglesos ho interpretaven ahir com l’arrencada de la campanya del no a la UE en el referèndum que Cameron ha promès per al 2017. Però abans haurà de guanyar la batalla electoral -l’any que ve- a l’euròfob UKIP, gran triomfador de les eleccions europees. Que Cameron pensa més a ser fora de la UE que dins ho evidencia l’elecció de Jonathan Hill com a candidat a comissari britànic. “Enviant una figura de baix perfil dóna la idea que Cameron no veu que aquesta feina sigui gaire important”, analitzava Charles Grant, director del prestigiós think tank Centre for European Reform. I que el nou ministre d’Afers Estrangers, Philip Hammond, hagués afirmat fa un temps que votaria no en el referèndum sobre la UE acaba de deixar les coses clares.
El dilema socialdemòcrata
La votació a Juncker mostra la divisió interna
La família socialdemòcrata europea afronta aquesta nova etapa amb sentiments contradictoris. La votació per l’elecció de Juncker a l’Eurocambra va ser el símptoma més evident que no tothom rep amb la mà estesa un home que -ara sí- promet un gir social a la UE. I això que la consigna dels socialdemòcrates europeus era donar suport al nou president de la Comissió Europea en virtut d’un acord de gran coalició amb el Partit Popular Europeu per garantir la governabilitat a Brussel·les. Però els socialistes britànics van votar en contra de Juncker, com van fer els espanyols, i fins i tot els socialistes francesos van optar per l’abstenció. Ni tan sols la gran figura emergent de la socialdemocràcia europea, la del primer ministre italià, Matteo Renzi, ha aconseguit, per ara, aplegar una majoria darrere seu.