Dembélé dona la cara quan més falta feia
BarcelonaOusmane Dembélé és un futbolista tan estrany, tan particular, que dona la cara quan la casa crema i s’amaga quan les coses rutllen. En un partit brut i lleig, un gol del francès va permetre evitar cremar a la caldera del Wanda Metropolitano. Durant 90 minuts frustrants, l’equip de Valverde va tenir la pilota, però no va fer de la possessió de pilota una arma per fer mal a un Atlètic de Madrid que juga tota la seva fortuna a una sola carta, a una sola ocasió. I gairebé sempre els surt bé. L’equip de Simeone va enfangar el partit, amb faltes, protestant, mossegant, sense voler cuidar l’esfèrica, sense mimar-la. I en l’única ocasió clara que van tenir, un córner a la segona part, va fer un gol que semblava deixar el Barça sense liderat. Però llavors va aparèixer Dembélé. El jove rebel, incomprès, el geni sense amics. L’home dels gols sorprenents en partits complicats, com a la Supercopa d’Espanya, com a Vallecas.
El partit, per moments, va ser dolent. I això que el cartell era difícil de millorar, amb el terreny de joc trepitjat per campions del món i davanters que han rebut la bota d’or. Jugadors mediàtics, famosos, rics, amb milions de seguidors a les xarxes. Cara a cara, el protagonista del vídeo en què Griezmann deia que no vindria al Barça i també el productor del vídeo, Piqué. El liderat en joc, amb dues aficions mossegant-se les ungles hores després d’haver gaudit amb la trompada del Reial Madrid a Ipurua. El partit ho tenia tot, però en canvi, durant la major part del temps, no va passar res. Un forat negre, poca cosa. El gran duel era com estar tota la nit mirant el cel, esperant veure un estel fugaç. Minuts i minuts mirant estrelles, amb paciència, en espera d’un instant màgic. Però aquest moment no arribava.
L’Atlètic de Madrid se sentia còmode, amb aquest guió. El Barça, també. L’equip de Valverde va respectar tant els homes de Simeone que va modificar el dibuix tàctic amb una innovació que permetia protegir-se de les contres matalasseres, però apagava uns quants interruptors en atac, condemnant la major part d’accions ofensives a acabar amb el llum apagat. Arturo Vidal, tot cor, va rebre el premi al seu compromís, ja que va entrenat el dijous quan havia dormit tot just tres hores, després de tornar de Xile, jugant de titular per darrere de Suárez, a prop de Messi. Una posició nova, en atac, on va tenir prou protagonisme.
Però el xilè no és Coutinho. Ni Rafinha, ni Dembélé. Té defectes i virtuts pròpies, i va fer-se un fart de mossegar, d’oferir-se, entrant des de la segona línia. Però amb Messi encara una mica lent des que va tornar de la lesió, recuperant de mica en mica sensacions, el Barça enyorava algú amb la capacitat per fer màgia, obrint forats a un mur vermell i blanc. El Barça no va patir en defensa, ben ordenat després de pèrdua, però l’Atlètic ho va llegir bé i buscava pilotades llargues cap a Diego Costa i Griezmann, quw lluitaven duels titànics contra Gerard Piqué i un Samuel Umtiti que tornava després de setmanes lesionats, ocupant sempre la posició encertada, tot i mostrar-se desencertat en la pilota. Cap dels dos volia córrer riscos. I quan ningú juga fort, els gols difícilment fan acte de presència.
Més enllà de dues o tres jugades en què Sergio Busquets, celebrant els 500 partits amb la samarreta del Barça, va convertir els adversaris en ninots de futbolí, burlant-los amb barrets i sotanes, el primer temps va ser tan frustrant, tan poc emocionant, que per primer cop aquesta temporada en qualsevol partit de Lliga cap dels dos equips va xutar entre els tres pals a la primera part. El partit va començar a canviar per un cop de mala sort, quan Sergi Roberto va lesionar-se en les últimes jugades del primer temps i va obligar Valverde a fer un canvi. L’escollit va ser Rafinha, i amb ell sobre la gespa, a punt per intentar esborrar de record del barcelonisme les paraules d’aquesta setmana del seu pare, exigint minuts, el Barça va ordenar-se en un 4-3-3 més fàcil de reconèixer que sense aconseguir obrir miracles, com a mínim va servir per sacsejar el partit amb algunes aproximacions. Però un cop més era molt soroll per no res. El partit seguia sense xuts a porteria. I, per acabar-ho d’adobar, l’Atlètic de Madrid, en veure’s contra les cordes, va començar a repartir estopa.
Si un dels dos equips va intentar-ho va ser el Barça, però Valverde no va trobar la manera d’obrir la defensa d’un equip que, malgrat jugar a casa, donava per bo un punt contra el Barça. Però, en canvi, es van trobar amb un gol sorprenent quan Diego Costa, que es va passar tot el partit barallant-se amb Umtiti, va rematar al segon pal un corner superant Rafinha. Rematada que Ter Stegen, massa tou, no va poder treure. Contra les cordes i amb poc temps, Valverde va donar minuts a Dembélé i Malcolm, extrems elèctrics per atacar una defensa molt tancada que no va poder controlar l’anarquia de Dembélé, un jugador que per moments sembla no ser-hi, però quan dona la cara ho fa per evitar derrotes com una que hauria fet molt de mal. Mai agrada caure contra un Atlètic que proposa tan poca cosa. Al final, el punt va tenir regust de victòria, tot i que no va ser un bon partit.
