12/06/2020

Políticament correcte

3 min
Una de les escenes d'Allò que el vent s'endugué

Tinc la impressió que a un ritme cada vegada més accelerat, els governs, els dirigents, les grans corporacions, les marques i moltes organitzacions responen amb un automatisme meteòric als missatges que aconsegueixen fer-se virals a les xarxes. Evidentment, en moltes ocasions aquest és un efecte positiu perquè es trenquen inèrcies i estereotips que sovint amaguen greuges i situacions de discriminació, però en altres ocasions acaben esdevenint un fenomen uniformitzador del pensament on tot és molt previsible.

En molt pocs dies n’hem tingut uns quants exemples. Amb motiu de l’assassinat a mans de la policia de Minneapolis del ciutadà nord-americà de pell negra George Floyd, s’ha generat un important moviment als Estats Units i a moltes altres zones del món de rebuig a la discriminació racial que està servint per denunciar un racisme a vegades explícit i altres vegades latent que existeix en moltes societats occidentals. Arran d’això, i sobre l’onada d’aquestes protestes legítimes i necessàries, hi ha qui cau en l’absurd de prendre decisions sota el criteri d’allò que sembla políticament correcte per millorar la seva imatge o la percepció que els altres en tenen, aprofitant les raons de la protesta.

Un exemple d’això és la decisió de la plataforma de continguts audiovisuals HBO, que va anunciar que retiraria del seu catàleg la pel·lícula Allò que el vent s’endugué, un clàssic de 1939, arran del debat generat en una columna d’opinió al diari Los Angeles Times en què es diu que s'hi glorifica l’esclavitud durant la Guerra de Secessió dels Estats Units i s'hi banalitzen els horrors que van viure els esclaus. Finalment, la plataforma ha optat per mantenir el film en el seu catàleg, però inclourà una explicació sobre el contingut i una denúncia sobre el racisme abans del visionat.

També aquesta setmana, Netflix i la plataforma de continguts de la BBC han eliminat del seu catàleg la sèrie satírica Little Britain, estrenada el 2003, on hi surten personatges grotescos, histriònics i estereotipats de la societat britànica, després d’una campanya que denunciava que hi apareixen actors blancs maquillats per interpretar personatges negres.

En tots dos casos, malgrat tractar-se de continguts fets amb més de 60 anys de diferència, no han superat la prova del cotó fluix d’allò que es considera políticament correcte feta per aquells que han d’interpretar què agrada i què no als clients que paguen la quota de les plataformes digitals. Però el cert és que són continguts, de cinema o de televisió, que responen a una proposta creativa que cada espectador sabrà descodificar.

Classificar les pel·lícules, les sèries, les cançons o els llibres des del prisma d’allò que és políticament correcte o d’allò que no incomoda a ningú és entrar en un camí de no retorn que topa de ple amb la llibertat de creació, amb la llibertat d’expressió i amb el dret a discrepar. Per aquesta mateixa regla de tres, programes pretesament humorístics com els que fan Los Morancos –on sovint estiren fins al ridícul els tòpics sobre els catalans–, alguns personatges arquetípics que surten en programes radiofònics com La competència o el Versió RAC1 –que fan riure a tanta gent– o les lletres del raper Valtònyc –que tanta gent considera impertinents– haurien de tenir els dies comptats si haguessin de passar el filtre d’allò políticament correcte.

En l’àmbit de la política, aquest plantejament de prioritzar allò que s’espera que es digui per davant d’allò que realment es diria també està ben arrelat i, tot i que ve de lluny, cada vegada s’aguditza més. La majoria de reaccions davant de qualsevol fenomen o situació són del tot previsibles. Ningú no vol sortir mogut a la foto per por de rebre crítiques, que moltes vegades provenen de minories molt sorolloses a les xarxes però que no sempre tenen correspondència amb el sentiment majoritari del conjunt de la societat.

Els discursos políticament correctes, faltats d’ànima i espontaneïtat, són molt nocius per a la credibilitat i el prestigi de la política. Ningú no escolta aquells que diuen coses previsibles i que les diuen perquè toca. Sovint capten més l’atenció aquells que sorprenen o que diuen allò que molta gent pensa però que pocs gosen verbalitzar. I en bona mesura, l’auge dels populismes a tot arreu s’explica per la fatiga de discursos buits, mancats de lideratge i centrats a no sortir del guió.

El millor antídot per filtrar, per aplaudir o per rebutjar el contingut d’una pel·lícula, d’una sèrie, d’una cançó o del discurs d’un polític són l’educació i la cultura, que ens ajuden a tenir esperit crític. Per molt que sembli políticament correcte dir-ho, només l’educació ens estalviarà que algú decideixi per nosaltres quines pel·lícules podem veure i quines no.