Carta a Quique Sánchez Flores

Diumenge vas haver d’aguantar un episodi lamentable. Amb la teva cortesia habitual, vas saludar els aficionats que et donaven ànims mentre et dirigies a la banqueta. Un d’ells et va cridar amb un to fora de lloc mentre et recriminava el mal joc de l’equip. Són unes imatges que em provoquen vergonya. Aliena -no tinc res a veure amb aquell senyor-, però també una mica pròpia: algú podria pensar que aquell home em representa.

Em nego a acceptar que coses que en la vida normal ens semblen inimaginables, en el futbol siguin normals. Mai he vist un lector cridant a dos metres d’un escriptor retraient-li el seu mal estil literari. Ni tampoc esbronquem els cambrers que ens fan el cafè llarg quan l’hem demanat curt. Per molt que ens decebin els professionals amb els quals ens relacionem, mai -per sort- pensem que tenim dret a cosificar-los tractant-los com si no tinguessin ni drets, ni dignitat, ni família. Jugar amb l’avantatge que el client sempre té raó o amb allò que l’aficionat és sobirà em sembla mesquí. Miri, senyor: vostè porta una samarreta de l’Espanyol i segur que és molt perico. Però, sobretot, vostè és un maleducat. En nom -vull creure- de molts pericos, et demano perdó i t’agraeixo el capteniment en la teva resposta.

Més enllà del com, tampoc estic d’acord en el què. Perquè tu, Quique, estàs pagant una factura que no és teva. Amb l’arribada de Mister Chen, es va generar una il·lusió del tot justificada. Els objectius eren ambiciosos. De fet, a tu també et van convèncer amb aquests arguments. Per raons que ara no toca analitzar, després van venir les rebaixes. Tu has expressat queixes mínimes de cara enfora (imagino que moltes més de portes endins). T’has comportat com un professional. Has gestionat la teva frustració i has fet equilibris amb la d’una part de l’afició. Perquè ens has de mantenir il·lusionats: no ens ho pots dir tot. Però ja som prou grandets per saber que no podem aspirar a gaire més que a repetir la classificació de la temporada passada.

Estàs fent una bona feina, Quique. Tens un pla. Darrere de cada partit s’hi veu molta feina. No ens has fet passar -al marge de l’eliminació de Copa- ni un dia de vergonya. L’equip creix a un ritme lleugerament superior al del club. No ets populista i això a vegades es paga. Però, ara mateix, no em puc imaginar un entrenador millor per al meu club. No crec que llegeixis aquesta carta i dubto que el necessitis, però tens tot el meu suport.