“CAL HAVER COMENÇAT A PERDRE LA MEMÒRIA, ENCARA QUE NOMÉS SIGUI A TROSSOS, per adonar-se que aquesta memòria és el que constitueix tota la nostra vida. Una vida sense memòria no seria vida... La nostra memòria és la nostra coherència, la nostra raó, la nostra acció, el nostre sentiment. Sense ella, no som res”. Ho va escriure Luis Buñuel i aquesta citació encapçala un capítol extraordinari d’un llibre, d’altra banda, fabulós, L’home que va confondre la seva dona amb un barre t (La Magrana), publicat el 1970 pel neuròleg Oliver Sacks. A partir dels historials clínics d’alguns pacients seus, afectats per diferents patologies neurològiques, va intentar de penetrar en el desconcert provocat per la pèrdua de memòria.
Després del cas que dóna títol al llibre, Sacks en va explicar un altre de ben eloqüent: Jimmie G., “el mariner perdut”, que va ingressar a la clínica amb 49 anys i que recordava amb tota mena de detalls la infància, la joventut i el seu servei a la marina durant la guerra. Però estava convençut que vivia el 1945 i que tenia 19 anys.
Quan Sacks el posava davant del mirall, el Jimmie, incapaç de reconèixer-se, pensava que el que hi veia era una broma o un malson. Algun cop Sacks sortia del despatx, després d’haver parlat amb ell, i quan hi tornava, uns minuts després, el Jimmie ja no el recordava, com si no l’hagués vist mai. Quan Sacks li va fer unes proves per examinar la seva memòria, va trobar una pèrdua extrema i sorprenent del record recent. El Jimmie era intel·ligent i simpàtic, tenia els coneixements científics d’un batxiller ben preparat, i era capaç de fer càlculs aritmètics si els feia ràpid. Quan li va ensenyar una foto de la Terra feta des de la Lluna, es va quedar estupefacte: deia que per fer una foto així calia haver anat a la Lluna, cosa del tot impossible! La seva memòria havia esborrat tot el que havia passat i el que havia conegut després del 1945.
Una vegada, Sacks es va treure el rellotge, la corbata i les ulleres. Els va desar sobre de la taula i els va tapar. Li va demanar al Jimmie que recordés els objectes, i ho va fer. Però quan, al cap d’un minut, li va preguntar pels objectes tapats, ja no en recordava cap. En realitat, el seu present era una acumulació fugaç i evanescent d’impressions desconnectades que no deixaven rastre. Era un home sense arrels, instal·lat en un passat remot i aturat que havia deixat d’alimentar-se amb les novetats del present. El diagnòstic de Sacks és colpidor: el Jimmie havia perdut el seu jo, s’havia perdut a si mateix.
El cas fa pensar. Perquè, a part de la individual, hi ha, també, una memòria col·lectiva. I una amnèsia col·lectiva que, a diferència de la individual, pot no ser patològica, sinó induïda i programada. Tanmateix, els seus efectes no són menys devastadors. El nosaltres d’una col·lectivitat també es pot perdre quan s’esborren trams del passat. Què en resta, aleshores, sinó un relat escapçat?