03/05/2020

La ciutat dels llistonets

3 min
Uns coloms al balcó d’un pis de Barcelona  durant el confinament.

Des que estem confinats passo estones lliures observant els ocells, la metàfora tampoc és gaire rebuscada. Matiners,dos coloms baixen cada matí al pati que tinc davant del dormitori. Caminen altius, amatents a qualsevol cosa de menjar que hi pugui haver per terra. A molta gent no li agraden, trist destí d’un animal que era característic d’una Barcelona plena de colomars.

La cria de coloms es remunta a l’època grega i romana, quan eren animals molt apreciats en les seves respectives gastronomies. A l’Edat Mitjana, els nobles tenien “dret de colomar”, una afició que es va anar democratitzant amb el temps. Al pla barceloní hi havia un lloc batejat com el Palomar, on més tard s’aixecaria una església dedicada a Sant Andreu. I a partir del segle XVIII, la ciutat es va omplir de construccions de fusta on reposaven els coloms de vol. Segons Francesc Carreras i Candi, a la primera meitat del segle XIX, en barris com els de Sant Just o Santa Maria, una tercera part dels sostres estaven ocupats per aquelles estructures.

Cada aficionat tenia un o dos centenars d’ocells, entrenats per obeir els senyals del seu amo, amb un xiulet o una canya amb un drap a l’extrem. Era freqüent ensinistrar-los perquè s’afegissin a un altre estol i se l’emportessin al colomar del seu propietari. Aquests sofisticats robatoris d’animals arribarien a convertir-se en una mena d’esport. El diari La Publicitat recollia les constants baralles per aquest motiu entre els colomers del carrer de les Semoleres, que sovint acabaven discutint a pedrades.

En aquells anys els coloms eren un bon negoci. A més d’acabar al forn o a l’arròs, els millors exemplars es podien vendre per un bon preu, les plomes servien per forrar coixins, i hi havia professionals que en compraven les deposicions per femar els camps. A finals de la dècada de 1830, a la Barceloneta els colomars sobresortien per damunt de les finques, oferint un aspecte caòtic. I a mitjans d’aquell segle, amb l’esclat de la cria de coloms missatgers, es van oferir exhibicions d’animals deixats anar a Girona o a Lisboa, que tornaven volant als seus nius barcelonins.

A partir de 1860, els colomars van començar a ser vistos com a focus de paràsits i brutícia. No obstant, també eren víctimes de robatoris, com el lladre que va assaltar-ne un del carrer d’en Roig i va ser detingut mentre venia els ocells al mercat de la Boqueria. Una dècada més tard, l’Ajuntament prohibia construir-ne d’obra, perquè molts colomars es llogaven clandestinament com a habitacions, especialment al desaparegut carrer del Migdia. A Santa Maria del Pi van comprar un esparver, i els veïns s’entretenien veient-lo caçar coloms. A finals del XIX, els periodistes anomenaven Barcelona “la ciutat dels llistonets”, per la quantitat alarmant de construccions improvisades que hi havia. Es calculava una mitjana de deu coloms per persona, especialment al Raval, Santa Caterina o la Barceloneta. Llavors, el terme colomar també era sinònim de prostíbul, i coloma, de prostituta.

Durant l’epidèmia de grip de 1918, es van prohibir colomars i galliners als edificis. Però aquestes construccions van reaparèixer durant els anys vint, i sobretot en la postguerra. Mentrestant, el 1929 s’havien introduït els primers coloms de la plaça Catalunya, portats fins allà des del Parc de la Ciutadella. I a partir de 1950, Pedro Sampablo, l’Home dels Coloms, va mostrar a la Rambla els seus animals ensinistrats.

L’any 1977 el diari La Vanguardia va retratar un dels últims colomars. De llavors ençà, els coloms han perdut el seu tipisme, i són percebuts com una plaga que s’ha de controlar. Rates amb ales que cada matí em fan companyia des de l’altre costat de la finestra.