Comparar-nos mirant cap als millors

MAI HAVÍEM TINGUT tanta quantitat d'informació. Mai havíem acumulat tants detalls sobre tots els poders. I el que ens arriba no és agradable de veure. Ciberespionatge, fraus, corrupció, declivis en directe, correus personals... Retransmetem en directe moltes decisions. Tantes que comença a passar que els protagonistes s'assabenten del que passarà, o de qui malparla d'ells, directament per la premsa. Això té conseqüències. Una és que tendim a pensar que mai hi havia hagut tanta corrupció, quan potser el que passa és que mai ho havíem sabut tant. No ho dic per rebaixar-ne gens la gravetat, només per no mitificar temps més opacs. L'altra conclusió intuïtiva és que mai s'havia improvisat tant. Ho diem dels líders dels partits, dels presidents. Sabem que improvisen perquè en tenim proves, cada passa queda enregistrada, pots comparar què van dir i què fan. No m'atreveixo a dir que abans no s'improvisava. Més aviat, quan hi ha llibres o memòries que graten enrere, gairebé surt sempre un factor atzarós decisiu. La diferència és que fins ara ens arribaven detalls de les coses que han funcionat, i associàvem la improvisació a un moment d'inspiració brillant. I, en canvi, des que retransmetem tants fracassos amb els seus detalls, podem inferir que abans les coses es planificaven molt més. En tot cas, el més preocupant de tenir tants casos de persones públiques que ho fan molt malament és que ens relaxem, no només moralment sinó des de l'eficiència. No té gaire mèrit ser millor o fer les coses millor que algunes personalitats. Precisament per això, perquè no té cap mèrit, hem de mirar amunt, cap als que ho fan molt bé i aspirar, almenys aspirar, a assemblar-nos-hi.