Misc 19/12/2012

Cracs o planter?

i
Jordi Badia
3 min
Cracs o planter?

Fa pocs dies, Josep Maria Montaner publicava un article a El País (" La risa de Jean Nouvel ", 5 de desembre) en què enumerava la gran quantitat de projectes que Jean Nouvel havia construït a Barcelona i la poca qualitat de la majoria d'aquestes obres. És insòlit el cas d'un arquitecte forà, com aquest, que tingui una col·lecció de peces construïdes tan gran en una ciutat que no és la seva.

La més coneguda és la Torre Agbar, que un amic meu molt inspirat qualificava fa temps com una de les millors escultures d'aquesta ciutat i probablement també una de les pitjors arquitectures que s'hi han vist mai. Un edifici que sens dubte ha canviat la imatge de la nostra ciutat i que ja s'ha convertit en una icona, però amb un espai interior complicat funcionalment per la seva forma circular i una relació amb l'exterior desagradable a través de finestres que no estan pensades per al confort interior dels seus habitants.

Però Jean Nouvel també és autor d'autèntics nyaps injustificables, com el Parc Central del Poblenou. Un jardí completament tancat amb alts murs que va aconseguir la trista fita de tallar un eix històric, Pere IV, que havia sigut l'antiga carretera de França i que connectant el Parc de la Ciutadella amb el Besòs s'havia mantingut tossudament inalterable des de temps immemorials; o bé la Torre de l'Hotel Catalònia de la plaça Europa recentment inaugurada, que, segons l'article de Montaner, el mateix autor de l'edifici comparava divertit amb el paisatge desolat d'un edifici bombardejat pels obusos. Ni l'admirador més fidel de l'arquitectura d'aquest personatge pot parlar positivament d'alguns d'aquests projectes que empastifen la nostra ciutat.

Tot això es relaciona amb la penosa imatge publicada per tots els mitjans de comunicació de la visita que Jean Nouvel va fer acompanyat de l'expresident Jordi Pujol a la zona del Fòrum. S'anunciava que es contractava el prestigiós arquitecte per projectar una macrodiscoteca de 8.000 metres quadrats, Amnèsia Barcelona, que és exactament la peça que ens faltava en aquell indret per acabar de convertir-lo en un festival de despropòsits i en una mostra més d'aquest model de parc temàtic que ens ha acompanyat en els darrers anys, i que cal abandonar com més aviat millor.

Aquesta ciutat ha perdut el nord. I no estic parlant dels seus governants, sinó dels ciutadans, que al llarg de la seva història han ajudat a construir una Barcelona amb un model lloat internacionalment que es fonamentava en professionals formats en uns valors compartits que apostaven per la ciutat i l'espai públic i no per projectes cridaners i estrafolaris. Els empresaris i promotors públics i privats, amb una actitud molt provinciana, van deixar de creure en el model d'arquitectura que va reportar tants èxits a Barcelona i han apostat en els darrers anys per la fàcil imatge de les grans estrelles rutilants de l'arquitectura importada, que han construït edificis mediocres, en el millor dels casos, i que no comparteixen el nostre model i estan tan sols atents a la seva pròpia imatge, sense construir ciutat.

Cal que decidim si apostem per aquestes grans figures i si em permeteu un símil futbolístic aspirem a ser el Reial Madrid, o bé invertim en el planter i construïm un model autòcton amb un estil de joc definit i homogeni en què les peces importades saben que s'hi han d'adaptar o no hi tindran lloc. Però per fer això cal donar oportunitats als joves talents, i fer-los jugar perquè es formin al costat d'altres jugadors veterans que els puguin transmetre els valors que compartim. Així tornarem a formar un equip capaç de jugar a les grans lligues de les ciutats més ben dissenyades. Amb criteri, i en continuïtat amb la tradició d'una manera de fer ciutat que ha apostat sempre per la qualitat de l'espai públic i no pas per l'espectacularitat frívola de les seves individualitats.

Però això demana temps per reconstruir altre cop un bon conjunt. I ara més que mai, quan sabem que les oportunitats de construir són poques, aquell gran prat verd i ple a vessar de bons estudis d'arquitectura que sempre ha estat aquest país s'està convertint en un desert on la majoria de talents tanquen i han d'emigrar a d'altres contrades. És responsabilitat dels promotors, públics i privats, fer una aposta per la gent d'aquí i encarregar els grans projectes als nostres millors arquitectes.

Farien bé, doncs, els polítics de ser curosos, de donar suport de manera decidida a l'arquitectura catalana i de no protagonitzar actes poc afortunats com el del Fòrum. L'entrenador, en un equip de futbol, és el màxim garant de l'estil de joc i se l'ha de creure.

stats