"Només cal veure-li la cara tristoia per adonar-nos que el cap vol però les cames no poden". "Està més a la vora de jugar amb l'Agrupació de Barça Veterans que de poder ser titular al Barça". Aquestes dues frases cruels, dedicades a David Villa, les vaig publicar en calent, en aquesta mateixa columna, després de sengles partits del Barça en l'última primavera. Anímicament i futbolísticament, doncs, em sembla que és millor que l'asturià no sigui al Barça i que deixi la banda esquerra de l'atac -que mai ha estat el seu lloc ideal- per les arribades de Neymar o les cavalcades de Tello. Dit això, i per encartronat que sembli tant al Barça com a la Confederacions, si recupera l'orgull professional, la fam necessària i Simeone el posa a dins de l'àrea, és un jugador que de gols en marcarà sempre. I, per tant, encara que sigui per currículum es podia haver venut una mica més car encara que a Vilanova l'interessés treure-se'l de sobre perquè ja no el veia ni com a revulsiu per als partits encallats i que Rosell volgués estalviar-se una fitxa desorbitada per un suplent.
Per què volia marxar Villa? 1. Perquè al Barça ni se sent important ni se sent reconegut. La mateixa nit de la celebració de Wembley, al Museu d'Història Natural, Villa estava capcot perquè ningú no el felicitava pel golàs que el jugador creia -i amb raó- que havia estat el millor de la nit. 2. Perquè sap que si no és titular, difícilment anirà convocat per al Mundial del Brasil. Esportivament, és la seva última il·lusió. Pel que fa a la butxaca, sap que si no va al Mundial, perdrà els contractes de publicitat de gelats, de gomines pel cabell i del que pugui sorgir. Recordem que l'any desgraciat de la fractura de la cama (hi ha clarament un abans i un després en Villa) va fer l'impossible i una mica més per demostrar que podria arribar a recuperar-se a temps per jugar l'Eurocopa. Va apurar fins a última hora perquè, si s'hagués sabut abans que no hi arribava, segurament l'anunci de gelats se li hauria fos a les mans. La pela és la pela. I, en el cas actual de la seva marxa, només rebaixant-se una mica la fitxa i aconseguint que el traspàs fos gairebé un regal, el club comprador -en aquest cas, l'Atlético- podia arribar a satisfer les seves pretensions econòmiques. I així ha estat. I per això està públicament tan agraït al Barça.
Per entendre les claus del traspàs, però, cal recordar també el context del fitxatge. Guardiola es volia treure Ibrahimovic de sobre i Villa, que ja feia un any que esperava ser el davanter centre del Barça després d'una conversa telefònica amb el mateix entrenador, era la millor opció. Era una assegurança de gol, coneixia tant la Lliga com la majoria de companys d'equip i venia a guanyar uns títols que al Molinón, a la Romareda o a Mestalla mai no hauria ensumat. Tot i que el València havia de vendre imperiosament per millorar la seva economia, la necessitat del Barça de fitxar la Bota d'Or del Mundial de Sud-àfrica (per forçar la marxa d'Ibra i tenir un recanvi de garanties) va fer que paguéssim 40 milions, el gust i les ganes. I, tan significatiu com això, el jugador se'n va aprofitar per aconseguir un contracte estratosfèric que el situava al segon nivell salarial de l'equip, amb Xavi i Iniesta, i només per sota de Messi. I amb un afegitó important: com més temporades passaven i més gran es feia el jugador, més havia de cobrar fins arribar a aquests onze milions d'euros que s'hauria embutxacat la temporada 2013-14. Quan a començaments d'estiu, el Tottenham es va interessar pel jugador i va saber què demanava guanyar cada setmana, se'n van tornar cap a Londres amb la il·lusió entre cames. Villa, però, insistia a marxar perquè necessita jugar i sap que, amb Neymar al seu lloc, a ell li tocarien els partits de copa a Alcorcón o a l'Hospitalet. I aleshores va trucar l'Atlètic de Madrid i, ara mateix, el jugador està eufòric i els matalassers tenen la il·lusió futbolística de pensar que el Guaje és una ganga i el millor relleu de Radamel Falcao. No fem gaire soroll, no fos cas que els despertéssim.
