Demano un crèdit i agafo el metro

Som una unió familiar de tres membres que vivim a comarques i avui ens hem de desplaçar en transport públic per Barcelona. Comprar la T-10 no val la pena, perquè costa 10,50 i no en gastarem tots els viatges. Però comprar tres bitllets senzills no ens surt a compte, tampoc, perquè et deixes 2,15 euros per cadascun. Per tant, ens surt més a compte agafar un taxi. Si fóssim dos, potser també.

El taxista ens explica que han apujat les tarifes un cinc per cent i que això és un desastre per a ell. Resulta que quan s'apugen les tarifes ha de dur el taxímetre al taller perquè l'hi posin a to amb els nous preus. I posar a to el taxímetre amb els nous preus li ha costat uns 53 euros. Amb aquesta pujada del cinc per cent trigarà molt de temps a recuperar-ho. Suposo que, en canvi, les cases que posen a to els taxímetres, que n'hauran de posar a to uns 12.000, deuen estar contentes. També ens explica que s'ha passat dues hores a Sants per una carrera de set euros i que no ha fet res en tot el matí. Que els sous han baixat però els taxis no, i que la gent només agafa un taxi per anar a l'hospital. També ens explica que els fan la competència unes furgonetes que porten guiris a l'aeroport a deu euros per cap. Al guiri li surt a compte, tu diràs, i a la furgoneta també, perquè es pot treure 60 euros per viatge.

Tot això em fa pensar en uns taxis que vaig fer servir a Turquia, que és un país que vaig trepitjar quan era hippie. Es diuen dolmush, si la memòria no em falla. Són per a quatre o cinc persones desconegudes, que fan cua a la parada. És com un bus a la carta. El taxista pregunta a tothom on va per, tot seguit, decidir un recorregut lògic per a tothom. Surt més barat que un taxi individual i més car que l'autobús. Suposo que es tracta de pensar alguna cosa així o esperar pacientment que comencin a aparèixer els primers taxis il·legals, com els de Londres.