18/11/2016

El diari de franc

2 min

Al hall de l’edifici principal d’una universitat catalana, s’hi pot trobar una mena de safata obliqua de color blau tinta. Al damunt, cada matí, s’hi deixen unes quantes desenes d’exemplars d’aquest diari. Acoblada al recipient, una guardiola rectangular espera en silenci que algú, sobretot els estudiants de periodisme que freqüenten la sala, tingui en consideració el missatge que mostra: abonar l’euro i mig que val una còpia contribueix a poder defensar un periodisme independent que pugui driblar, o com a mínim ho intenti, els interessos polítics i econòmics. Inevitablement, però, abocar les dues monedes a la caixeta suposa captar un so de llauna buida que denota la seva solitud, confirmada pels passavolants que estiren un diari sense ni tan sols llançar una ullada a la portada. Sabent que molts d’ells es fan dir futurs periodistes, ja no és només un problema de civisme. Els rictus de befa o incredulitat cap als que paguen l’euro i mig es convertiran en les futures queixes per l’escassa oferta laboral, la baixesa dels sous o la diferència salarial entre sectors sense plantejar-se quines remuneracions són les injustes: els interessats a perpetuar la situació ja els ho han fet saber.

El periodisme -especialment l’esportiu- penja del fil dels que l’exerceixen dubtant de tot i de tothom, aixecant telèfons no oficials i vigilant les paraules de l’idioma en què redacten. L’ofici, mentrestant, va rebent plantofades que encara el fan més fràgil. Interpretem com una victòria una marxa enrere barroera que no corregeix una situació anterior, sinó que la cronifica; un entorn en què el contacte amb el protagonista de la informació s’evita, en què se censura, en què la mala praxi d’un és l’excusa per castigar tothom, en què professionals qualificats amb anys d’estudis i d’experiència són escortats com un ramat, monitoritzats com malfactors, com si fossin incapaços de respectar el circuit marcat per arribar a l’espai on podran enregistrar uns minuts d’imatges intranscendents que compten com a observació del dret a la informació. Les traves més injustificables arriben als clubs professionals més humils. El silenzio stampa s’ha institucionalitzat sense xivarri i el gremi continua poruc. Ens hem resignat a ser súbdits de la dictadura del clic. No païm el fet que els protagonistes difonguin el discurs que els interessa a través de xarxes socials i sense intermediaris. Hem ignorat la distinció entre altaveu i portaveu. Ens hem adjudicat ser la boca de l’aficionat quan n’hauríem de ser els ulls, però en ocasions hem restat cecs i muts quan els que administren els diners de socis i seguidors d’orígens socials diversos han comès irregularitats en els seus negocis extrafutbolístics. Exageració? Catastrofisme? Potser sí, però darrere nostre ve qui no creu que pagui la pena deixar una moneda per un periodisme digne.

stats