Per Sant Jordi les meves filles van rebre el llibre Les princeses també es tiren pets. Més enllà del contingut escatològic, el conte pretén evidenciar que la reialesa està subjecta a les mateixes servituds que la resta d’éssers humans. Una obvietat? Certament. Però també una bona fórmula per prevenir la temptació de buscar interpretacions a l’abdicació de Joan Carles I que van de la fascinació conspirativa al pur papanatisme monàrquic.
Ja feia mesos que la successió en la figura del futur Felip VI es presentava en molts cercles periodístics i polítics com un moviment tàctic amb què les institucions de l’Estat pretenien recuperar la iniciativa. La concreció de l’anunci no ha fet sinó disparar les interpretacions que ho veuen com la resposta a les vint mil incerteses del present: des del desafío soberanista fins al reguitzell d’escàndols familiars, passant per la crisi del bipartidisme espanyol que posava en perill una futura aprovació de la llei de successió. Qualsevol combinació d’aquestes raons conjunturals abocava a l’abdicació, però segurament ha condicionat més el moment que no pas la decisió en si.
Com en el conte de les princeses flatulentes, la Corona espanyola arrossega una creixent descomposició interna. Perquè un rei és moltes coses: cap de l’estat i dels exèrcits, màxima autoritat de l’estat... Però, per sobre de tot, és el responsable de perpetuar un llinatge, de traspassar una dignitat als seus descendents. I, des de les revolucions liberals, la permanència de les monarquies occidentals va passar a dependre del binomi utilitat-legitimitat, tot envernissat amb una bona capa de tradició. Hi ha qui ho va entendre i qui va veure’s derrocat, entre aquests últims dos Borbons espanyols: Isabel II i el seu nét Alfons XIII.
Conscient d’aquest passat, Joan Carles I i els seus apologetes han defensat durant 39 anys l’actual Corona com una institució útil, legítima i tradicional. El que li era propi a Espanya era ser un regne, se’ns deia. Tanmateix, aquesta presumpta normalitat naixia amb molts defectes d’origen. Tot i pertànyer a la branca legítima, l’actual rei no va rebre la corona del seu pare, sinó que hi va accedir fruit de la reinstauració impulsada pel general Franco després de 44 anys sense monarca. La tradició, per tant, sorgia d’una llei de successió del 1947, d’un nomenament el 1969 després de jurar els principis del règim franquista i de la mort del dictador al llit el 20 de novembre del 1975.
La manca de tradició va haver-se de camuflar sota una legitimitat edificada a partir de recursos retòrics (el famós juancarlismo ), premsa amiga (el recurrent campechanismo ) i el llistat de serveis prestats (del 23-F a l’especial amistat amb diferents caps d’estat). La tríada va funcionar excel·lentment durant dècades fins que els rumors es van anar convertint, de la mà de les noves tecnologies i generacions, en preguntes incòmodes i finalment en certeses. Avui l’abdicació se’ns presenta com un últim sacrifici del monarca que vol ser útil al seu país i facilitar l’inici d’una segona Transició.
Però la utilitat es revela com l’enèsima excusa per garantir la continuïtat de la monarquia, per escapolir-se de les peticions de referèndum i per camuflar com a normal una successió excepcional i precipitada, com ho prova que ni tan sols es disposi de la llei necessària per al relleu. No hi ha res millor per negar la pròpia debilitat que projectar-la cap a la resta d’institucions de l’Estat.
Per a Joan Carles I, l’abdicació és l’ultim recurs per evitar quedar com un nou parèntesi monàrquic en la història. Per a Felip VI, és jugar-s’ho tot a una carta. Veurem si opta per una estratègia lampedusiana contemporitzadora amb l’ establishment -poderós però limitat- heretat del seu pare, o s’arrisca a encapçalar uns canvis legitimadors però perillosos per a la seva pròpia continuïtat.
En qualsevol cas, la pudor de resclosit ja és innegable i la monarquia espanyola necessita airejar-se si no vol anar a parar a les golfes de la història. Al nou rei li pertocarà decidir si el tuf prové d’uns simples problemes estomacals com en el cas de les princeses del conte i per tant n’hi ha prou amb reformes estètiques i el pas del temps, o bé si la fortor és molt més hamletiana. Fa 83 anys el seu besavi ja va errar el diagnòstic, com ho resumia molt bé Julián Besteiro: “ Algunos exploradores africanos cuentan haber visto, en las selvas, elefantes que permanecen en pie después de muertos, sostenidos por el enorme peso de su mole: la monarquía española es uno de esos elefantes ”.
