CERTA ESQUERRA que es declara pacifista i antibel·licista s'ha afanyat a oposar-se a qualsevol intervenció militar estrangera a Síria. L'argumentari diu que al darrere d'una intervenció sempre hi ha interessos econòmics i que, a més a més, pot acabar en desastre com va passar a l'Iraq. Aquesta posició maximalista acaba confluint de vegades amb l'aïllacionisme de base conservadora que proclama que cadascú s'ha de preocupar pel que passa a casa seva i no a la del costat en base al principi del respecte a la sobirania de cada estat. A l'altre extrem hi hauria una posició intervencionista idealista, d'arrel wilsoniana, que proclama amb paternalisme que Occident ha de vigilar el Tercer Món.
Ni una cosa ni l'altra. Però cal tenir clar que la no-intervenció també és una mena d'intervenció, i que per tant en aquest debat no hi ha mai una posició innocent. Per tant, la qüestió a dilucidar és: en quin moment la no-intervenció en un conflicte obert és pitjor per a la població civil i per a l'ordre internacional que la intervenció? En quin moment no fer res ens converteix en còmplices? D'altra banda, en una campanya de bombardejos selectius sempre morirà gent innocent, de manera que si la intervenció no serveix per accelerar la fi del conflicte (i per tant per estalviar víctimes), pot tenir justament l'efecte contrari, un enquistament de la violència. Aquest és el dilema al qual s'enfronta Obama a Síria. Ara bé, segur que un món de fronteres inviolables mai serà millor ni més pacífic. Al contrari.
