Carnaval bolivià al Parc de la Ciutadella. Un nen reparteix papers de propaganda: Mujer virtuosa. El text inclou perles anacròniques com aquesta: “Mamá, enseña a tus hijas desde pequeñas a ser recatadas y a vestirse decente i decorosamente ”. Si voleu aprofundir en aquesta mena de diguem-ne pensaments, podeu adreçar-vos a l’Auditorio Cristo Viene Despierta España. Ingenu, jo pensava que tant aquesta Església -quina feinada que té el papa Francesc!- com aquella Espanya ultramuntana -un malson inacabable- ja començaven a ser història, però es veu que no. I tanmateix, el Carnaval bolivià era una meravella: homes i dones ballant en una perfecta disbauxa. Banderetes bolivianes agermanades amb les catalanes. Perfum de primavera en l’aire hivernal.
A les platges de la Barceloneta, un estel voleia. Està fixat a la sorra. El vigila algú de qui costa saber quin és el seu gènere. Home? Dona? O tots dos? Tot al llarg del fil hi ha lligats drapets de diferents colors i formes, inclosos uns sostenidors blancs que tanquen l’original corrua. Això també és alliberament de la dona, oi?
Apareix a casa, de la mà d’un bon amic, una dona fràgil i enigmàtica. Observa, parla poc. Somriu. A vegades sembla que el seu pensament voli. Com si fos un colom missatger. Quin missatge ens porta? Trobem un punt de connexió: a tots dos ens interessa la Mancomunitat, a ella sobretot les dones de la Mancomunitat, tan invisibles, tan volàtils. Rere Prat de la Riba i tota la colla, a més de La Ben Plantada bé hi devia haver dones magnífiques, meravelloses. Totes les bibliotecàries, per exemple. En sortir de casa, tot just arribada al xamfrà, aquesta reencarnació de dona noucentista es desmaia i quan recobra la consciència li encomana a l’amic que em digui que ha quedat encantada del sopar... i de la meva olor! M’ensumo que aquest era el missatge.
Les dones noucentistes ho tenien millor que les seves predecessores de la Grècia clàssica, que no eren ciutadanes. A la mítica àgora democràtica no hi tenien cabuda. La instructiva i bellíssima exposició del CaixaForum Mediterrani, del mite a la raó ens mostra i ens explica quin era el seu rol social. Com els esclaus o els estrangers, “les dones no tenien cap mena de rellevància en la vida quotidiana de la ciutat grega”. “Fins i tot les casades -segueix l’explicació- vivien recloses al gineceu, l’espai domèstic més allunyat de l’entrada de l’habitatge, en companyia dels fills menors de set anys i dedicades a tasques tèxtils i domèstiques”. El fus i el mirall eren els símbols que les representaven. Per què, el mirall? No estaven autoritzades a fitar la cara de ningú tret de la pròpia: els únics ulls en els quals podien fixar la mirada eren els seus. ¿Com podien els savis homes grecs renunciar a l’esguard d’uns ulls de dona? Com podien?
Durant el recorregut de l’exposició, cometo l’error, per pura curiositat inconscient, de fer fotos amb el mòbil. Una vigilant se m’adreça, em clava severament els seus preciosos ulls de color d’avellana i m’adverteix de l’estricta prohibició. En aquest espai, ella és l’autoritat pública. Hem progressat. Al cap d’uns instants rebo la telefonada d’un amic que m’informa que no podran venir a sopar perquè no troben cangur per als fills. És un dinàmic emprenedor que, com es veu, també exerceix tasques antany reservades a la dona. Es confirma que, en aquest aspecte, per sort som lluny d’aquella Grècia: sí, hem progressat. Almenys ho hem fet en aquest petit món meu ideal d’exposicions civilitzades i d’amics que gaudeixen fent de pares. Com informàvem ahir, les estadístiques, però, diuen una altra cosa: diuen que més aviat la igualtat de gèneres s’ha estancat o fins i tot ha reculat. I el mateix es podria afirmar dels estrangers i els esclaus, és a dir, dels que ara serien els immigrants il·legals. Però això ja seria un altre article...