Una companyia de teatre

A l’odiós conte de la cigala i la formiga, la cigala es passa l’estiu cantant, mentre que la formiga se’l passa recollint menjar per a l’hivern. Quan arriba l’hivern la cigala es mor de gana. La formiga no li dona menjar. Això demostra només una cosa: que la cigala hauria hagut de cobrar per cantar. La formiga, donat que no va compartir el que tenia, no hauria hagut de descarregar-se gratuïtament la playlist de la cigala.

La paraula companyia ve de company i s’aplica al grup de gent que fa teatre. No pot ser més exacta. Al teatre, més que enlloc, hi ha una barreja de cigales i formigues, que, juntes, creen riquesa a part de crear bellesa. La formiga productora (que es diu Anna-Rosa i és la que ha calculat què costa allò) està contenta quan l’actriu cigala (la que ha aixecat del no res aquelles lletres escrites en un paper per una altra cigala) canta una cançó emocionant, i si ho fa és gràcies al músic cigala que l’ha escrit (al qual li porta els papers una formiga gestora). La cançó brilla gràcies a la cigala coreògrafa i a la formiga de la neteja que ha passat la mopa per l’escenari. Hi ha una formiga que enfoca tot el cigalam amb el canó de llum i hi la directora cigala que es mossega les ungles, i hi ha una cigala que ha dissenyat el vestuari i després l’ha cosit com una formiga, i hi ha una formiga que ha encolat l’escenografia i ha clavat uns claus, i una formiga que ha aparcat la furgoneta allà al darrere i dues o tres formigues que han descarregat tot de caixes. Entre el públic hi ha cigales i formigues (entre elles la cigala que treballa d’escriure crítiques a les cigales cantaires) que després, de sis en sis, per la pandèmia, aniran a fer una copa al bar del costat (on hi treballen dues o tres formigues) per comentar l’obra, i compraran flors a la formiga florista del davant per oferir a aquelles cigales, que no saben recol·lectar menjar per a l’hivern, que tant ens alegren quan canten i tants llocs de treballs per a formigues creen.