Precisament a Bakú, la capital de l’Azerbaidjan, antic membre de l’URSS, els Estats Units van coronar-se com a campions d’una especialitat que soviètics i russos han dominat sempre: els escacs. L’última victòria americana a l’Olimpíada d’Escacs datava del 1976, quan l’URSS no va participar-hi com a protesta per la celebració del torneig a Israel. Aquell triomf americà arribava després de 12 títols consecutius dels soviètics durant la Guerra Freda, i enmig del fenomen que va suposar per al país la llegenda de l’imbatible Bobby Fischer.
Què hi ha darrere la victòria d’aquesta setmana a Bakú? El capità americà, John Donaldson, va evitar circumloquis a l’hora d’enumerar-ne els motius: Rex Sinquefield, un multimilionari retirat que explica la victòria a l’Olimpíada quaranta anys després. Ell i els seus diners, el mecenatge del segle XXI.
Sinquefield es va fer ric en el món de les finances, i, després de convertir-se en milionari a Califòrnia, va retornar l’any 2005 al seu Missouri natal per jugar una gran partida d’escacs, on els peons eren els polítics republicans locals que rebien les seves donacions. El New York Times el va batejar com “el ciutadà més influent de l’estat de Missouri”, ja que entre el 2008 i el 2012 va dedicar més de 20 milions de dòlars a donacions per poder influir en les polítiques estatals. Sense obligacions laborals, Sinquefield va decidir jugar una segona partida, aquest cop sí, amb el tauler habitual de blanques i negres. I pel camí es va trobar un fill il·lustre de Bakú, l’excampió soviètic Garri Kaspàrov, que des que va instal·lar-se a Nova York fugint de Vladímir Putin ajuda Sinquefield en el Somni Americà entrenant els millors.
El veterà milionari, que havia après a jugar als escacs quan tenia 13 anys gràcies a un oncle a qui va guanyar en la segona partida que van disputar, va crear l’any 2007 el Chess Club de St. Louis, el centre neuràlgic d’aquest esport als Estats Units, que acull més de 1.000 jugadors amb uns “mitjans tècnics i uns estàndards de qualitat impressionants”, tal com explica Miguel Illescas, campió espanyol i director de l’escola d’escacs EDAMI.
Però encara més. Sinquefield va crear la infraestructura, però necessitava al·licients per atreure el talent. El jove italià Fabiano Caruana, de 24 anys, va guanyar al maig 50.000 dòlars en convertir-se en campió americà, un torneig que fins a la irrupció del mecenes només donava 8.000 dòlars. Un premi, sufragat per ell, al qual es podrien haver sumat 64.000 dòlars addicionals en el cas que Caruana hagués guanyat les onze partides que va disputar, el conegut Fischer Bonus Prize.
I l’italià va guanyar, en la seva primera participació, perquè Sinquefield el va convèncer fa uns mesos perquè jurés la bandera americana. “No és una compra de talent, havia nascut als Estats Units”, defensa Illescas, que considera que els diners de Sinquefield, ja sigui amb nacionalitzacions exprés com les de Caruana o la del filipí Wesley So, són una “benedicció” per als escacs. El cert és que en pocs anys, i sempre a través de la persuasió del milionari, els americans han reunit tres dels millors jugadors del món, que els han permès doblegar Ucraïna i Rússia a Bakú: Caruana, So i Hikaru Nakamura, que als dos anys va instal·lar-se en terres americanes.
“Els escacs han experimentat un renaixement que no s’havia vist des dels dies de Bobby Fischer, i, en gran part, gràcies a Sinquefield”, defensa el director del Chess Club de St. Louis, Tony Rich. “Els escacs sempre han estat relacionats amb el mecenatge, des del temps dels reis i els nobles. Ja Felip II, al segle XVI, va patrocinar Ruy López de Segura”, explica Illescas, que relativitza els milions de dòlars que hi inverteix Sinquefield: “La seva dona en fa broma sempre, els escacs són molt més barats que el futbol”.
