Com estafar-te amb un documental

Hi ha un documental a Amazon Prime anomenat Takumi que sembla meravellós fins que descobreixes la trampa final. El subtítol és Una història de 60.000 hores sobre la supervivència de l’artesania humana i està centrat en la feina molt especialitzada dels millors artesans del Japó. Un takumi és un mestre artesà que acumula seixanta mil hores de feina i que, per tant, ha aconseguit un domini gairebé sobrenatural de la tècnica.

Descobrim un fuster que ha heretat un negoci familiar de 1.400 anys d’antiguitat. Ell és especialista en l’art de treballar amb el ribot, i la seva nissaga ha construït els temples més famosos, estructures arquitectòniques imponents que no tenen cap clau. També ens presenten un xef que cuina amb precisió i devoció seguint les essències dels boscos i les receptes dels seus avantpassats. O una artista que ha fet evolucionar el tradicional art japonès de tallar paper, fent escultures flotants meravelloses i lleugeres.

El documental avança fent una reflexió sobre el valor de l’artesania i com es contraposa amb el progrés de les tecnologies. Un seguit d’experts posen en valor les virtuts dels processos industrials i també tot el que les màquines no seran capaces d’oferir-nos per més que evolucionin. I de mica en mica Takumi va creant un discurs en què s’intenta fusionar el millor de cadascun dels dos àmbits per fer-nos entendre que la perfecció més absoluta s’aconsegueix acoblant aquests dos nivells de precisió: la d’una tecnologia potent de primer nivell amb la hipersensibilitat artística capaç de dotar-la d’una personalitat única i exclusiva.

I aquí ens presenten el darrer takumi, el que acumula seixanta mil hores de feina, és a dir, el més expert de tots. Es tracta d’un home que treballa al final de la cadena de muntatge d’una famosíssima marca japonesa de cotxes de luxe. L’home, amb guants de cotó, revisa amb devoció obsessiva els detalls del vehicle, supervisant amb la delicadesa i la sensibilitat humanes qualsevol subtil imperfecció que hagi pogut tenir la intel·ligència artificial. I després condueix el cotxe de luxe explicant que el so, el moviment i les percepcions sensorials que s’experimenten dins del vehicle responen a aquesta unió dels dos àmbits de superexigència: el tecnològic i l’artesanal.

I aleshores entens, de sobte, el gol que t’acaben de marcar. T’has empassat un anunci d’un hora i mitja pensant-te que t’explicaven una de les essències de la filosofia oriental i resulta que tot era una farsa per vendre’t un cotxe. Efectivament, amb lletra diminuta, al final dels crèdits, veus que el documental està patrocinat per la marca de cotxes. No és només la ràbia que fa que t’hagin pres el pèl, sinó com se’t desintegra tot allò que t’han explicat abans, perquè ja no t’ho creus. I el pitjor: com perverteixen el gènere documental, aprofitant-se del valor de la veritat perquè t’empassis una dosi de màrqueting que et deixa un regust molt amarg.