Cada vegada que Rajoy afirma, amb posat solemne -com una Scarlett O'Hara barbuda prometent que no tornarà a passar gana-, que no existeix cap perspectiva de rescat financer d'Espanya i que Espanya no serà mai -però mai, mai, mai- intervinguda, a un li vénen ganes d'amagar-se sota la taula. Per molta naturalitat que hagi arribat a posar la cúpula del PP en l'art de la mentida, resulta difícil creure en la paraula de qui es va passar un parell d'anys proclamant que apujar els impostos era una fellonia que havia d'acabar amb les classes mitjanes del país, i que va tenir la sang freda de repetir que no els apujaria en el seu discurs d'investidura, pocs dies abans de dur a terme una pujada d'impostos que semblava ideada pels guionistes de La matança de Texas . I encara menys en les promeses d'un president que fuig de la premsa pels passadissos del Senat a la recerca d'una porta falsa, com una folklòrica acusada d'evasió de capitals. I encara menys quan l'endemà d'haver tornat a negar amb la màxima vehemència el fantasma del rescat, un diari com The Wall Street Journal no tan sols el presenta com una possibilitat ben plausible, sinó que, a més, dibuixa Espanya com un dels països menys fiables per a les inversions. I encara menys quan el govern que presideix el mateix Rajoy restringeix els pagaments en efectiu a 2.500 euros (per combatre el frau, diuen) mentre aprova una amnistia fiscal capaç de fer enrogir de vergonya Al Capone. I tot això mentre la cèlebre prima de risc campa desbocada un dia rere l'altre.
De tota manera, és possible que Espanya no sigui rescatada: no perquè nosaltres en sapiguem un borrall, sinó perquè els que en saben afirmen que això equivaldria a la liquidació de la zona euro (algú que en sap tant com el senyor Duran i Lleida ha tingut l'amabilitat de dir-nos que això del rescat és una imbecil·litat, la qual cosa dóna una idea dels ànims assossegats que recorren l'alta política espanyola). Tanmateix, coneixent com coneixem Don Mariano i els seus camarades, no podem evitar pensar que hi ha una altra qüestió que fa que, per a ells, el rescat de marres sigui una cosa més indesitjable que una operació de canvi de sexe al viu: el patriotisme. No pot ser que Espanya (Es-pa-nya), gresol de virtuts i enveja de les nacions, hagi de córrer la mateixa sort que la pollosa Grècia. I no pot ser que des de la menyspreable Itàlia es permetin de donar lliçons a Espanya, cosa que explica les topades que té Rajoy amb Mario Monti (i això que figurava que tots dos eren tecnòcrates freds i responsables).
És l'argument d'aquest secretari d'estat per a les Administracions Públiques, Antonio Beteta, que ha exhortat els treballadors públics a sacrificar el cafè i el diari en nom de la productivitat i (naturalment) d'Espanya. Espanya i jo som així, senyora. Ja veurem com acaba, però a Rajoy cada dia ens l'imaginem més brandant aquella mena de rave de l'Scarlett, proclamant amb dramatisme que mai més Espanya haurà de menester un Pla Marshall. Un rave, això sí, ben patriòtic.
