28/05/2019

Persones, estratègies i símbols

3 min

Si observem, municipi a municipi, els mapes de les passades eleccions municipals i europees, constatarem, com ja han fet molts analistes, que s’ha produït un vot independentista dual. Heus aquí, doncs, el primer i més repetit dels titulars. El segon té a veure amb una relativa revifalla del PSC en detriment del PP i Cs, sobretot en el si del mal anomenat “cinturó roig”. En realitat, aquest territori sempre ha estat, i continua sent, 'rojigualdo'. Dic això perquè sense aquest matís cromàtic no s’entendria en absolut per què allà, fins fa ben poc, el vot a Cs i PP era, amb molta diferència, el més alt de Catalunya si fem abstracció de Pedralbes. En tercer lloc, cal fixar-se en la sobtada desaparició de la CUP del panorama polític català: sembla que això de cridar a la desobediència tot fent dringar plàcidament els glaçons d'un gintònic –gran herència de la Barcelona de Bocaccio!– ja no cola.

Hi hauria encara una altra mitja dotzena de titulars, però no crec que pagui la pena desglossar-los aquí. En conjunt, sobrevolant-los globalment, hi ha el que potser permet compendiar millor la situació. El podríem redactar així: Catalunya va configurant un nou ecosistema polític després de Convergència. Des d’aquesta perspectiva, el vot dual de diumenge passat no ha estat res més que la recerca circumstancial d’un espai de confluència que, ara mateix, no existeix. Com que vivim un moment transicional, alguns fets són molt difícils d'interpretar i conviden a anar una mica més enllà de determinades obvietats. A títol purament recreatiu, plantegem la següent hipòtesi: què hauria passat si en aquestes eleccions no s’hagués pogut dur a terme una forma o altra de vot dual? No oblidem que la conjunció astral de l'altre dia era del tot casual. En les eleccions del 28 d’abril, ERC va guanyar a Catalunya, i ho va fer amb molta diferència, tant al Congrés com al Senat. El vot no va ser de cap manera dual, tot i que era ben fàcil expressar-lo així. En les del 26 de maig, en canvi, el vot es va repartir entre els republicans i la llista de Carles Puigdemont, però amb una clara diferència a favor del segon. Resulta, però, que l’aposta de Puigdemont a l’Ajuntament de Barcelona, Elsa Artadi, va quedar darrere fins i tot de Manuel Valls. Compte, doncs, amb les simplificacions. Sempre que sigui avaluat des de la perspectiva que hem comentat abans, tot plegat és més coherent del que sembla. És molt probable, tot i que difícil de demostrar empíricament, que les mateixes persones que a Barcelona van votar Maragall o a Lleida Pueyo atorguessin el seu vot a Puigdemont en la seva candidatura a eurodiputat. Remarcar això –que es tractava justament d'una candidatura a eurodiputat– no és de cap manera redundant. Tal com va quedar ben clar en les eleccions espanyoles del 28 d’abril i en les municipals del 26 de maig, la majoria de catalans sobiranistes no confien en l'estratègia política de Puigdemont, però sí que s’adhereixen amb entusiasme a la seva figura simbòlica com una forma de denúncia a Europa. Tothom sap quines són les funcions d’un eurodiputat, però ningú no ha pogut discernir quins eren els límits democràticament legítims de la figura que havia improvisat entorn d’ell mateix a Waterloo. Heus aquí, doncs, l’origen del títol d’aquest article: una cosa són les persones, que en molts municipis petits explicarien per què es vota un alcalde el partit del qual s’ignora posteriorment; una altra cosa són les estratègies entorn de determinats projectes polítics; i una altra són els símbols. Ara mateix, Carles Puigdemont forma part d’aquesta última categoria. De fet, la seva campanya, molt condicionada pels amenaçadors resultats del 28 d’abril, anava exactament d’això. En la seva condició d’eurodiputat, desitjava erigir-se en un referent de l’independentisme català en el si de les institucions europees, no com una figura imprevisible dedicada erràticament a l''agit-prop'.

En la recomposició de l’ecosistema polític català posterior a l’hegemonia de l’antiga CDC, aquest tipus de modulacions seran la norma. Val a dir, en tot cas, que aquesta ressintonització no serà eterna. És probable que la seva fi coincideixi amb les properes eleccions al Parlament de Catalunya, on ja no hi haurà cap possibilitat d’exercir un vot dual. Per descomptat, una candidatura independentista unitària podria resoldre fàcilment l’esmentada dualitat, però la veig una cosa força improbable, i no per qüestions banals d’egos inflamats, sinó per raons estratègiques profundes que els ciutadans tenim dret a votar o a ignorar.